Retorn socialdemòcrata

La victòria dels socialistes a Noruega marca el retorn de la socialdemocràcia al govern en les quatre grans democràcies escandinaves. Certament en coalició o amb suports (més amb els Verds que amb altres partits) perquè vivim al món de les coalicions com a regla.

Si demà els alemanys voten, com preveuen les enquestes, majoritàriament pel Partit Socialdemòcrata sembla consolidar-se un canvi polític d’envergadura invertint la tendència neoliberal i d’ultradreta que s’estava imposant sota la influència del trumpisme. Sempre comptant que els resultats obligaran a aliances electorals incertes. A Alemanya, l’avantatge del socialista Olaf Scholz, ministre de Finances de l’excoalició liderada per Merkel, no serà suficient per prescindir del suport dels Verds, liderats per Annalena Baerbock, que s’estan beneficiant del seu suport a les polítiques contra el canvi climàtic, contrarestant així els antivacunes que es mobilitzen entorn dels neonazis d’Alternativa per a Alemanya. No s’exclou fins i tot un suport a la coalició per part de l’esquerra (Die Linke), que amb força en alguns estats podria ser significativa per a una majoria estable de govern. Les negociacions seran complexes, però marcarien un viratge important al país motor de la Unió Europea. Si hi unim, tot i que a desgrat d’alguns, la consistència d’un Govern socialista a Portugal i la solidesa de la coalició progressista a Espanya, que es fonamenta en un bloc de partits democràtics, podem parlar d’un nou marc polític que facilita la recuperació econòmica i social en el moment de pandèmia controlada al qual estem arribant, almenys en el nostre entorn.

Els problemes hi són i requeriran determinació i paciència, però en un context en el qual es pot reconstruir amb relativa calma. Sobretot si incorporem el gir cap al centreesquerra del Partit Demòcrata als

Estats Units. Una cosa que se sol subestimar a Europa. La derrota del trumpisme, per bé que encara cueja, evidenciada en la recent elecció a Califòrnia, consolida una política de prosperitat econòmica i estabilitat mundial que torna a la línia marcada per Obama. Malgrat la caòtica retirada de l’Afganistan, el més important és que els Estats Units han renunciat a l’ocupació militar com a manera de resoldre problemes polítics globals. No ens alarmem per l’aliança d’equipament militar amb Austràlia, per més que França s’enfadi per un negoci comercial que li va sortir malament. És un tema de mercat i de qualitat tecnològica. Si Europa vol competir en això, haurem d’elevar la qualitat de la nostra indústria. O projectar valors més que bales. Aquí rau el nostre avantatge competitiu, una vegada assegurada la nostra autosuficiència en defensa.

L’espectre d’una guerra amb la Xina (que no li convé a ningú) és un tema, si de cas, del segle XXII. I qui sap on serem d’aquí un segle si no ens ocupem de les veritables catàstrofes que amenacen la nostra supervivència com a espècie. I aquí l’esquerra hi té molt a dir.c

Podem parlar d’un nou marc polític que facilita la recuperació econòmica i social