La Vanguardia (Català-1ª edició)
El segrest del poder a Espanya
Joaquín Costa va publicar el 1901 Oligarquía y caciquismo como la forma actual de gobierno en España: Urgencia y manera de cambiarla (1901). L’esquema bàsic del treball es concreta en les següents idees: a Espanya no hi ha Parlament ni partits, només hi ha oligarquies; els elements dirigents del règim oligàrquic no formen una autèntica classe dirigent; els elements que integren el règim oligàrquic són el cacic a nivell local o comarcal, el prohom o oligarca a nivell superior i el govern dels pitjors a nivell nacional; la relació dels oligarques entre si es formalitza en un pseudoparlament (les Corts); les Corts són una eina de l’oligarquia i solen autoritzar el govern a legislar per decret; la prerrogativa règia no funciona, i falta un poder moderador que, si més no, freni l’oligarquia; els intel·lectuals han desertat del seu lloc; el resultat d’aquest pèssim govern és un Estat frustrat i fracassat; tot això davant la passivitat del poble.
Aquest entotsolament oligàrquic de la primera Restauració, perpetuat mitjançant el torn polític, fou la causa del seu fracàs final. La Segona República, que va intentar consumar la revolució liberal pendent a Espanya, va fracassar a causa d’un cop d’Estat que va donar pas a una revolució latent. Després de la guerra i la segona dictadura del segle XX, va advenir una segona Restauració que va fer possible una transició esplèndida, pòrtic d’una de les millors etapes –si no la millor– de la moderna història espanyola, diguin el que diguin alguns membres de l’actual Govern legítim (per descomptat) d’Espanya. Però, com passa sempre, també el règim del 78 portava dins seu el germen de l’autodestrucció. I aquest ha tornat a ser el caciquisme. Però no el vell caciquisme de la primera Restauració, sinó un nou caciquisme, el caciquisme dels partits que avui ens tenalla i que podríem denominar “caciquisme orgànic”.
En efecte, a Espanya i gairebé des de l’inici de la transició, el poder polític està segrestat per les cúpules dels partits, que l’utilitzen al servei preferent dels seus particulars interessos, que passen en primer lloc per la conquesta i la preservació del poder, així com per la consegüent col·locació de militants i agregats, i –last but not least– per afavorir i protegir la posició de domini d’aquells grups que els donen suport. Tot això amb un greu i irrevocable menyscapte de l’interès general i una forta erosió de les institucions. Un quadre penós que assoleix la plenitud al sumar-hi la corrupció compartida per tots els partits. Continuo pensant, com als anys noranta, que la corrupció política és compartida per gairebé tots els partits polítics, als quals afecta en grau directament proporcional a la seva participació en la política de gestió. No obsta per a això que una majoria de polítics siguin persones decents i lliurades al servei públic; estic parlant de corrupció institucional, que moltes vegades pot ser en benefici exclusiu del partit. Fa anys li vaig preguntar a un directiu francès d’una empresa constructora espanyola quina era la comunitat autònoma amb més nivell de corrupció en el seu negoci; i em va dir que era similar en totes, però va afegir que “el cànon” recaptat arribava en algunes al seu destí (el finançament del partit), mentre que en d’altres s’anava diluint pel camí.
Si intenten traslladar a la nostra situació actual els trets que Costa atribuí al caciquisme del seu temps, comprovaran que encaixen molt. Així, a Espanya no hi ha Parlament ni partits, només compten les cúpules partidàries i els qui els donen suport i les utilitzen; els governants del règim no formen una autèntica classe dirigent; la relació de les cúpules entre si s’esgota en un pseudoparlament (les Corts); les Corts són una eina de les cúpules, i sovint autoritzen el govern a legislar per decret llei; falta un poder moderador; molts intel·lectuals i periodistes estan alineats; el resultat de govern és un Estat erosionat i qüestionat; tot plegat davant la passivitat ciutadana. El poder està segrestat pels partits. ¿Una prova? L’indecent bloqueig de la renovació del Consell General del Poder Judicial.c
El caciquisme dels partits que avui ens tenalla és un ‘caciquisme orgànic’