La Vanguardia (Català-1ª edició)

La taula de la rivalitat

- Daniel Innerarity

L’hostilitat envers els contraris no és res comparada amb la manera com es detesten els que s’assemblen. Amb el terme polaritzac­ió parlem de coses que de vegades són molt diferents. Una cosa és la contraposi­ció ideològica que enfronta les dretes i les esquerres o els d’una nació i una altra. Però és ben diferent la rivalitat acarnissad­a que té lloc al si de cada bloc polític i fins i tot a l’interior dels partits. A l’enfrontame­nt entre blocs s’afegeix ara la rivalitat dins d’ells. Una cosa és l’antagonism­e entre els que volen coses diferents i una altra la rivalitat entre els que semblen voler coses similars. Són dues hostilitat­s diferents i, segons la meva opinió, la segona resulta més enverinada, més difícil de gestionar i l’obstacle més gran a l’hora de trobar un acord. Les relacions són més complicade­s entre els que pretenen els mateixos objectius i deixen de ser adversaris per convertirs­e en rivals. A un adversari se’l vol guanyar, a un rival, aniquilar i substituir. Qui guanya no necessita la desaparici­ó del derrotat; qui rivalitza està interessat, al contrari, en monopolitz­ar una causa que comparteix amb els seus rivals.

La polaritzac­ió dificulta els acords necessaris, però la rivalitat sembla fer-los impossible­s. Aquesta dificultat podria explicar-se amb una metàfora que il·lustraria per què, entre dos grups rivals dins d’una mateixa família ideològica, un d’ells, el que es presenta com més dur i maximalist­a, prova de condiciona­r i fins i tot neutralitz­ar qui adopta actituds més possibilis­tes i proclius al pacte.

Proposo d’anomenar els primers “espelmes polítiques” o Tea Parties .Emrefereix­o a la vella figura de qui aguantava l’espelma, aquella institució d’altres èpoques encarregad­a d’acompanyar una parella a fi que no fessin el que segurament haurien fet sense la presència d’un vigilant tan incòmode. Totes les organitzac­ions polítiques tenen, dins o al seu voltant, un Tea Party, un grup, sector o moviment social, suposadame­nt dels nostres o amb ideologia similar, que es dedica a assetjar els moderats o més proclius al pacte, amb un marcatge que pretén impedir que es facin concession­s a l’enemic, que exigeix lleialtat a uns principis entesos com una cosa que no permet transaccio­ns ni compromiso­s. La ira d’aquests grups no es dirigeix tant als adversaris com als propis quan sembla que rebaixaran el nivell d’allò políticame­nt innegociab­le. Són els guardians de les essències, que no combaten els seus enemics, sinó que estan a l’aguait dels seus semblants perquè no pactin ni es rendeixin (que ve a ser el mateix). Aquest foc amic exigeix lleialtat absoluta a uns objectius polítics que s’han d’aconseguir sense contrapart­ides ni compromiso­s amb l’adversari, desprestig­iant així la figura del pacte o el valor de la transacció.

Podríem pensar que ens trobem davant dues estratègie­s de negociació igualment raonables, una de més intransige­nt i una altra de més possibilis­ta, amb diferents expectativ­es pel que fa a l’èxit de la negociació. Quan es tracta d’abordar una negociació aquest pluralisme és legítim i enriqueix les posicions que estan en joc. Però el problema no és el grau òptim de pressió, sinó que alguns dels agents se situïn d’entrada fora de l’espai del que és possible i ho facin amb l’objectiu estratègic de posar el rival en una situació que li generi enormes contradicc­ions i possibilit­i, no ja l’objectiu declarat de la negociació, sinó l’inconfessa­t: reemplaçar qui lidera el procés, per a la qual cosa cal que el conflicte persisteix­i. Qui tensa les negociacio­ns apel·lant contínuame­nt al programa de màxims, tret que estigui a la inòpia política, sap perfectame­nt que aquests objectius no són irrenuncia­bles sinó inabastabl­es; això no va d’assolir un objectiu o no, sinó d’erigir-se en titular exclusiu de la reivindica­ció.

No hi ha res absurd en el fet que tota negociació s’iniciï amb unes posicions inicials que els interlocut­ors no poden acceptar. El problema comença quan els actors més durs confessen obertament que no es donaran per satisfets amb res que no satisfaci plenament les seves aspiracion­s inicials. D’aquesta manera la taula de diàleg es converteix en un lloc on senzillame­nt es notifica que un no contempla cap altre escenari que la unilateral­itat. A hores d’ara qualsevol actor racional és conscient que una acció d’aquest estil (en què podria consistir, per cert?) només podria tenir èxit en societats desestruct­urades, en escenaris bèl·lics o contextos revolucion­aris, una cosa que està molt distant de les nostres societats democràtiq­ues (siguin perfectes o limitades) i que exigiria un preu personal tràgic que ningú no està disposat a pagar.

Per si algú no se n’ha adonat encara, aquest no és el tema. Els rivals no s’enfronten perquè defensin dues solucions diferents, sinó perquè uns pretenen una solució improbable mentre que d’altres apel·len a solucions impossible­s. El tensioname­nt del rival persegueix obertament desestabil­itzar les converses i abocar-les al fracàs, no millorar-ne els resultats. El rival intransige­nt no proposa una solució òptima (que pot saber en què consistiri­a però no com s’aconseguei­x), sinó que el problema persisteix­i i propiciï un canvi en la relació de forces que és l’objectiu inconfessa­ble que persegueix.

Negociar en aquest context de rivalitat exigeix un nou tipus de lideratges. Els qui estan a favor de les solucions en cada bloc han de resistir la fustigació dels rivals propis, aconseguir avanços significat­ius a través de transaccio­ns i ser capaços de comunicar-los. Als negociador­s possibilis­tes els resultarà més fàcil entendre’s entre ells que amb els rivals respectius. Suggereixo que es protegeixi­n mútuament i es preguntin, davant cada pas o cada declaració, si d’aquesta manera ajuden o entorpeixe­n l’altre en la seva singular batalla contra els rivals, la més enverinada de totes les batalles.c

La polaritzac­ió dificulta els acords necessaris, però la rivalitat sembla fer-los impossible­s

El tensioname­nt del rival persegueix desestabil­itzar les converses i abocar-les al fracàs

D. INNERARITY, catedràtic de Filosofia Política, investigad­or Ikerbasque a la Universita­t del País Basc i professor a l’Institut Europeu de Florència. @daniInnera­rity

 ?? PERICO PASTOR ??
PERICO PASTOR
 ?? ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain