Quan una amiga se’n va

Havies d’escriure sobre els botellots, o sobre l’angoixa dels afectats pel volcà que oblidarem quan la notícia deixi de fumejar, o sobre el llibre que ha escrit el periodista Anxo Lugilde sobre la sortida dels depressius de l’armari. En una columna no s’hi val mai dir el que sigui, perquè del que es tracta és d’ajudar la gent a entendre una mica més bé el que passa i a entendre’s més bé a un mateix.

De manera que havies d’escriure sobre la vida. En canvi, escrius sense voler sobre la mort. Però no hi ha res més important que aquesta altra cosa: s’ha mort l’Olga.

Gairebé tota la resta és una hipèrbole. Una tristor enorme t’ha entrat molt endins. Sí, totes les persones són irrepetibles, però a ella se li notava més. Reps la seva pèrdua com una grandíssima injustícia. L’alegria, ja queda clar, era el que reconeixem pel soroll que fa quan se’n va. Intentes recuperar els bons moments, els lluminosos, que han estat els que han ocupat la major part de la seva vida. No hi ha res pitjor que veure les persones que t’estimes patint d’allò més i tu sense poder fer-hi res. El càncer, traïdor, tot ho pot: devasta, envesteix, mata, siguis àngel o dimoni, heroi o malvat, ric o pobre.

Alguna cosa et diu que no t’hauries de sentir així, amb tanta ràbia. Es pot convertir l’infinit de l’angoixa en infinitud de l’esperança, per bé que tu ara no pots. Observes les seves tres filles com s’acomiaden de la mare i et dius que la teva obligació és mirar de capgirar aquest desconsol tan profund que els embarga, potser retornarlo

Reps la pèrdua com una injustícia: la mort no és mai benvinguda, i encara menys si arriba abans d’hora

brillant a aquella felicitat en què ella sempre es va moure amb tanta mestria.

Penses en ella. Saltes de record en record. La seva empenta, els seus plans d’aventures, aquells paisatges feliços. Evoques moments grats, els seus projectes improbables, les seves il·lusions. Ho tens tot anotat al quadern de la memòria mentre et tortura la idea que el temps ho desdibuixi. Ella et va ensenyar que cal jugar a viure de debò, amb tota la intensitat de què una és capaç. Tu? Tu ets una simple aprenent, en això, ara més vulnerable i menys valenta.

Recorres a Spinoza i el parafraseges: l’home lliure no pensa en res menys que en la mort. S’entén, la mort no és mai benvinguda, i encara menys quan arriba abans d’hora.

Ets davant de la seva família, la seva parella, les seves filles, i no saps gaire bé què cal fer, com pots exterioritzar una emoció tan convulsa que fins i tot a tu se’t fa estranya. Llàstima que no sàpigues trobar les paraules d’ànim. Emmudeixes. L’ànima, trencada. Et limites a gargamellejar, a treure’t les ulleres i fregar-les amb el mocador com si el que les ennuvola fos als vidres i no als teus ulls.

Algun dia tornarà la serenitat a aquesta família, encara que quedi, invencible, la tristor.

Algun dia, quan les nenes siguin dones, voldran ser com la dona que va ser la seva mare. Intensa. Alegre. Generosa. Rebel. Forta. Preciosa. Extraordinària. L’Olga.