La Vanguardia (Català-1ª edició)
Patinets de tres rodes
El passeig de Gràcia, on es torna a celebrar la diada castellera de la festa major, s’omple de turistes contents i de famílies amb fills
Un turista sexagenari anglosaxó accelera el pas tot just sortir de l’hotel, proper al passeig de Gràcia. Treu el mòbil, es prepara per fer una foto i crida en anglès: “Torres humanes!”. El somriure és de satisfacció plena, tant que ignora completament que ha estat a punt de ser atropellat per un bicitaxi, que porta dos turistes que volen visitar la casa Batlló. Afortunadament per a ell, el conductor de l’atrotinat tricicle havia començat a frenar davant la gran reunió de gent que es concentra a prop de Consell de Cent i fins a Diputació precisament per seguir el que ha omplert d’alegria el turista, que manté el mòbil a punt: l’actuació de diverses colles castelleres.
El passeig de Gràcia, pràcticament des de la Diagonal fins a plaça Catalunya, es va convertir ahir durant tot el dia en escenari de la cultura tradicional i popular, a la qual la Mercè, en el seu 150è aniversari, i malgrat la pandèmia, ha volgut retre homenatge, posar en relleu, per començar ubicant-la al centre de la ciutat.
Un espai on hi va haver una tradicional diada castellera de la festa major amb restriccions, sí; però que l’any passat no es va poder dur a terme. Un passeig on hi va haver representades més de 200 entitats de la ciutat i que, a la tarda, va acollir la cavalcada de la Mercè i que va precedir la festa del foc.
“És festa, però la festa de la ciutat”, resumia escaridament el conductor del bicitaxi després de deixar el passatge en plena mançana de la discòrdia i accelerar al pedal en direcció contrària a la gent, després d’adonar-se de la proximitat cada vegada més gran d’un policia de la Guàrdia Urbana que de dirigir-li la mirada havia començat a dirigir-li el pas.
“I això?”, preguntaven altres turistes, en aquest cas mexicans, a un dels molts controla
dors d’accés que donaven pas a un dels diversos espais tancats en què es va dividir el passeig. “Es diu ball de bastons”, contestava l’interpel·lat, mentre que més avall continuaven sonant gralles a tot drap.
Un passeig de Gràcia ple de turistes contents que, això sí, en més d’un cas semblava que havien trobat la Mercè gairebé de casualitat; i que compartien carrer juntament amb aficionats als castells, que durant un any i mig no n’han pogut gaudir. Però sobretot amb famílies que feien que ja des de primera hora abundessin per tot el passeig cotxets i, sobretot, patinets, però no els habituals elèctrics i foscos, sinó de colors, de mida petita i molts de tres rodes.
“Ells poden veure bé els castells, i aquest no és un espai tancat com ho era la plaça Sant Jaume. I, a més a més, a dalt hi ha gegants”, valorava el pare
Més de 200 entitats participen en una jornada que porta la cultura tradicional al centre de la ciutat
La flexibilització d’aforaments permet oferir 4.000 entrades diàries més en espais i concerts
L’organització insisteix a avisar si no es pot anar a una activitat, perquè no hi hagi cadires buides
d’en Biel i de la Maria (de 8 i 4 anys) mentre els nens seguien atents, tot i que sense perdre de vista els seus patinets, les torres dels Castellers de Barcelona, de la Vila de Gràcia, de Sants, de la Sagrada Família, del Poble Sec i de Sarrià, a més de la Colla Jove de Barcelona i els Esquerdats de l’Eixample. Això sí, castells amb la limitació de 160 persones com a màxim, mascareta i actuacions de no pas més de 15 minuts seguits. Malgrat que ahir el més important era tornar a ser-hi.
A prop d’ells, plantats, a la tarda en moviment, una amplíssima representació dels gegants de Barcelona, entre ells els de la Ciutat i els del Pi, o l’Àliga, que a primera hora del matí ja havia ballat a la plaça de la Mercè; encara que el més fotografiat via selfie o retrat familiar era el drac del Park Güell.
Avui continuaran les activitats vinculades al festival Mercè Arts del Carrer al castell de Montjuïc, el palauet Albéniz, el parc de la Ciutadella, el de l’Estació del Nord o als jardins dels Drets Humans, amb espectacles per als quals ahir, a última hora, encara era possible reservar algunes localitats. De fet, l’Ajuntament va anunciar ahir l’augment de l’aforament en tots els espais i espectacles amb unes 4.000 entrades diàries més, a causa de la flexibilització aprovada pel Procicat, cosa que també beneficia gairebé tots els concerts previstos, ja que per a alguns feia dies que s’havia completat l’aforament.
Tot i que en la primera jornada de festa major, la de dijous, l’Ajuntament calcula que hi van participar unes 20.000 persones, continuen preocupant les cadires buides. Tant aquell dia com ahir n’hi va haver en més d’una activitat, com ja va passar l’any passat. En alguns casos, no s’havia arribat al complet –el pont també ha provocat un petit èxode tardoral de la ciutat ben palpable en el trànsit de sortida de la Diagonal al matí–, però en molts d’altres les cadires buides es van deure a reserves d’assistents que després no van anar a l’activitat i que tampoc no van alliberar l’espai perquè algú hi pogués anar al seu lloc.
L’organització hi insisteix: qui no hi pugui anar, que alliberi l’entrada.c
Els teòrics de la qüestió van escriure, ja fa uns quants anys, que als informatius de televisió, que ara ja no s’ocupen de les notícies sinó dels anomenats successos, la imatge més repetida i celebrada per l’audiència era la d’un volcà en erupció. Sobretot a la nit, quan el foc és molt més visible. Per això no ens pot sorprendre que l’erupció d’un dels volcans situats a l’illa canària de La Palma, a la cresta muntanyosa de Cumbre Vieja, hagi provocat tanta xerrameca. Passa que en aquest cas concret aquest parlar per parlar ha estat ofensiu i propiciat per alguns periodistes, i sobretot per certa ministra socialista, que potser confon els volcans amb Nàpols i amb la tarantel·la Funiculí, funiculá. El turisme és capaç de barrejar-ho tot: el Vesuvi, la pizza napolitana i la poderosa veu de Luciano Pavarotti cantant la popular i alegre tarantel·la composta per inaugurar el funicular que unia Nàpols amb el Vesuvi, és a dir, perquè els napolitans i estrangers perdessin la por d’aquelles altures pròximes al foc terrenal. O sigui, que la senyora ministra, en comptes de parlar com una ministra de turisme, se’ns va posar napolitana i va improvisar el seu molt personal Funiculí, funiculá, parlant d’espectacle meravellós, reclam turístic i altres bestieses semblants.
Mentre el volcà canari començava a vomitar lava i alguns habitants de La Palma explicaven que havien perdut la casa i la plantació de plàtans, determinats periodistes que els entrevistaven interrompien els seus testimonis perquè poguéssim sentir millor el rugit sord del volcà, aquell soroll tel·lúric que ens espanta i paralitza.
Som víctimes d’aquesta burocràcia que, com la lava del volcà canari, ens està engolint
O entrevistaven fotògrafs aficionats que caminaven per la rodalia buscant una fotografia de premi. Així doncs, les intervencions d’alguns periodistes televisius no tenien com a objectiu recollir els testimonis de les víctimes del volcà sinó mostrar l’espectacle que la senyora ministra va qualificar de meravellós. Testimonis que, en alguns casos, demostraven que som víctimes, també, d’aquesta burocràcia que, com la lava del volcà canari, ens està engolint. Ho dic perquè un veí de La Palma, que ho havia perdut tot, semblava estar especialment preocupat pels papers de les assegurances, mútues, etcètera.
La desgràcia aliena sempre ha estat espectacle, però la televisió i les noves tecnologies de la imatge han agreujat aquesta frivolitat, aquesta crueltat inconscient que aflora fins i tot en professionals que haurien de ser molt respectuosos amb els seus comentaris i amb les imatges que ofereixen.
Si jo fos Hefest, déu grec del foc i gran artista de la forja, de qui diuen que era lleig, o si fos Vulcà, que era la seva versió romana, regalaria a la senyora ministra no un petard sinó un petit i veritable volcà perquè sorgís i entrés en erupció, sense provocar víctimes humanes, a la seva taula de ministra. És a dir, que li regalaria un petit però meravellós espectacle.
No aconsegueixo oblidar-me d’aquell canari que estava preocupat per la pèrdua dels papers.