La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els 46 fills d’un pare molt feliç
Al brasiler Tônio Tavares, que ha visitat Barcelona per participar en unes jornades a la Universitat Abat Oliba, li va canviar la vida la pregunta d’un nen. António Carlos Tavares de Mello, el seu nom complet, visitava el 1985 un tètric centre psiquiàtric infantil, més un magatzem de nens abandonats que un sanatori. Un dels pacients se li va acostar i li va preguntar: “Vols ser el meu pare?”.
“Però com puc ser el teu pare si jo només tinc 25 anys i tu 15?”. “Pots ser el meu pare de cor”. Qui feia la proposta era l’Alexandre, l’única malaltia del qual era l’abandonament. Com a Algú va volar sobre el niu del cucut, anys i anys oblidat pels pares en aquella institució li van acabar minant la salut mental. Fins que en Tônio es va creuar al seu camí. Al seu i el de molts d’altres.
“D’acord. Seré el teu pare”.
La decisió va irritar molt a casa seva. El pare d’en Tônio, un home de negocis, Héctor Cabral de Mello, hauria volgut que el seu fill estudiés Medicina, es casés i formés una família. I la família la va formar, però no va ser convencional, com la que el senyor Cabral de Mello desitjava. Pare i fill van estar un temps sense parlar-se. El primer no entenia que un jove brillant, en la flor de la vida, ho deixés tot pels altres.
La clínica mental, on en Tônio va començar a implicar-se més i més com a voluntari, va acabar abaixant la persiana. Els nens amb família van ser lliurats als pares, però i els que no en tenien o els que van tornar a ser rebutjats? Així es va gestar al Brasil la Comunitat Catòlica del Nen Jesús o la Comunidade Jesus Menino, avalada per la Conferència Episcopal Italiana, entre altres institucions.
L’impulsor és rotund: “La Comunidade Jesus Menino és la demostració del fracàs de l’Estat”. En aquesta llar conviuen avui 46 nens i nenes, homes i dones amb greus discapacitats. Tots han estat adoptats legalment per en Tônio, que compta amb un petit gran exèrcit de col·laboradors i voluntaris, també a Espanya. Ja té preparat fins i tot el seu relleu. “El dia que jo falti els meus fills no tindran un pare, però sí un oncle”.
És un laic que va decidir consagrar-se a la religió, a l’altruisme i als seus. Ha visitat nombrosos països, sempre amb el mateix missatge: “La falta d’amor és el càncer més important”. En les seves ambaixades el solen acompanyar alguns fills. Ha viatjat a Barcelona, per exemple, amb en Filipe i l’Alexandre (un altre Alexandre, no el de la pregunta de l’epifania, la que ho va desencadenar tot), tots dos de 38 anys i invidents. El seu pai en té 61.
Filipe, Alexandre i la resta dels seus germans tenen altres discapacitats que els impedeixen una vida autònoma. Van patir infanteses terribles, maltractaments i abandonament. Va ser el cas d’en David, que va viure fins als 5 anys tancat en una habitació, sense contacte
Aquest brasiler dedica la vida a homes i dones amb discapacitats i amb infanteses terribles