TÔNIO TAVARES

“Mira’m: no tinc res, tot el que porto a sobre és deixat o regalat, i, tot i això, soc l’home més feliç del món”

amb altres persones. “Li llançaven les sobres per una finestreta de tant en tant. Quan tenia gana arrencava amb les ungles el guix de la paret i se’l menjava”.

En Tônio no perd el somriure ni tan sols quan explica aquests horrors. Parla amb tanta dolçor que en Filipe i l’Alexandre es queden mig adormits, mentre exerceix de traductor el professor Marcin Kazmierczak, expert en Borges i professor de Literatura a la Universitat Abat Oliba. Quan en David va ser rescatat era gairebé un ocellet, un ésser deshumanitzat i feble. Per això somriu el pare, perquè en recorda la transformació.

“Va aprendre a fer servir la roba i els coberts, a no mossegar-se el braç quan estava nerviós, a acceptar la companyia. Li encantava mirar la tele assegut a la meva falda. Desgraciadament, va morir als 15 anys, però va marxar envoltat d’amor i en pau. Ho vaig deixar tot per nens com ell i ells m’ho han donat tot. Mira’m: no tinc res, tot el que porto a sobre és deixat o regalat, i, tot i això, soc l’home més feliç del món”.

La comunitat viu d’ajuts de particulars i institucions. “Som una pedreta. Però llança’n una en un llac i veuràs on arriben les ones”. El 1985 va respondre a la pregunta que li va canviar la vida (“Vols ser el meu pare?”), i no es penedeix de res. L’enuig d’Héctor Cabral de Mello ja va quedar enrere. La decisió que tant el va disgustar ara l’alegra. “Té alzheimer, però recorda els noms dels meus 46 fills. Els seus 46 nets”.c