Art i burgesia

‘Ariadne auf Naxos’, de R. Strauss Direcció musical: Josep Pons

Direcció escènica: Katie Mitchell

Lloc i data: Coproducció del Gran Teatre del Liceu (22/IX/2022)

Estimulant inauguració oficial de temporada 175 del Liceu, malgrat una producció d’intel·ligibilitat relativa i unes prestacions vocals en què les veus femenines van eclipsar les masculines. Abordar un dels Ricard Strauss menys vistos al Liceu –només 24 funcions!– ha estat de justícia poètica.

Katie Mitchell vol ser fidel a la filigrana orquestral i recrea una escena en què no deixen de passar coses; els cantants, cantin o no, sempre estan en moviment, i si l’espectador ve sense conèixer bé la trama es quedarà perdut en una dramatúrgia que exigeix una atenció màxima. Queda clar que el paper de Komponist és gender-fluid? Té sentit que Ariadne estigui a punt de suïcidar-se quan acaba de donar a llum? Troballes poc clares.

Mitchell, hàbil directora d’actors, busca una lectura feminista, en què les dones s’ajuden entre si, i reclama a l’espectador la reflexió sobre l’art com a objecte de caprici de la burgesia, el seu preu i la seva validesa. Aquí l’encerta subratllant el que ja hi ha al llibret. Un treball minuciós que al pròleg funciona, però a la part de l’òpera les costures s’obren en uns llimbs imprecisos.

Musicalment també hi ha de tot. El mestre Pons va fer lluir una partitura de gran brillantor tímbrica, amb l’alternança dels moments de cambra i els més simfònics i exigents al capdavant d’una orquestra ben empastada. Fustes i metalls precisos, cordes flexibles i un so Richard Strauss de gran qualitat. Però en el pla dramatúrgic va faltar aquella tensió entre música i teatre que en aquest títol és clau.

Entre el solvent repartiment va triomfar el Komponist de la debutant mezzo Samantha Hankey, d’estil impecable, cant generós, expressiu i timbre straussià ideal. De menys a més l’Ariadne de l’altra debutant, la soprano Miina-Lisa Värelä, de mitjos sonors i efectius. Preciosa la Zerbinetta d’Elena Sancho, musical i segura tècnicament malgrat una projecció millorable. De veu dura, emissió llenyosa i aguts ajustats, el Bacchus de Nikolai Schukoff amb un finale a punt del desastre. Correctes Padullés i López. El trio femení amb De Munck, Vilà i Masllorens va tenir marge de millora en l’empastament vocal. Efectius i teatrals la tropa masculina encapçalada per un Benjamin Appl com a discret Arlequí en el seu debut liceista.c