Els genets de l’Apocalipsi

Apunteu: Buenaventura del Charco Olea. Potser el nom us semblarà propi d’un membre del col·legi castellanolleonès d’àrbitres. Us equivoqueu. El senyor en qüestió és psicòleg. I no pas un psicòleg qualsevol. És ben bé el professional del cervell que necessita ara mateix el Barça per sortir de l’aiguamoll on l’han conduït els genets de l’Apocalipsi que l’han embridat o que l’embriden: Josep Maria Bartomeu, Joan Laporta, Ronald Koeman i la plantilla sencera. Necessitem Del Charco Olea al Camp Nou. En tenim prou amb el títol del llibre que acaba de publicar per saber que ell és l’únic home que ens pot redimir: Hasta los cojones del pensamiento positivo (Editorial Samarcanda, 2021).

De Bartomeu, el passat, n’hi ha prou amb una sola paraula: vergonya! I queda tot dit. Un ho pot fer malament, fins i tot molt malament. Però el disbarat del seu llegat mereix que el seu pas per la presidència quedi immortalitzat amb un bust d’honor al museu de la idiotesa universal. En canvi, de Joan Laporta, com a present, cal dir més coses. Ens va prometre Messi i una sobredosi d’il·lusió i caràcter guanyador. Ganes de tornar a veure-us!, deia provocativament la lona de la campanya al passeig de la Castellana. Han passat els mesos. Messi menja croissants per esmorzar a París i la il·lusió ha quedat reduïda a vídeos ridículs de trenta segons en què Laporta adopta el to d’un predicador de pa sucat amb oli mirant de convence’ns que la Terra és plana. Menys vídeos, menys salvar-se el cul i menys humiliar els seus treballadors. Perquè el que ha fet Laporta amb Koeman des que va arribar a la presidència és innoble. El podia matar, el podia estimar, però el que no podia fer era ultratjar-lo. És el que ha fet i en paguem el preu.

Amb Koeman ens hi uneix la solidaritat amb el treballador

Fitxeu Del Charco Olea; estem com ell: fins als collons del pensament positiu

que aguanta tota mena de canallades per cobrar la liquidació per acomiadament improcedent. No esperàvem més (no s’ha d’esperar més de ningú), però fa mal veure’l amb l’actitud d’un criapanxa qualsevol en espera que li signin el xec al portador per renovar els pals de golf i canviar de cotxe. No li perdonarem que, sense acabar el setembre, ens hagi dit als aficionats que dediquem el temps que duren els partits del Barça a fer ganxet o a familiaritzar-nos amb el robot de cuina perquè l’equip dona per al que dona, que és més o menys res.

I la plantilla, tot i ser els menys culpables –hi són els jugadors que han portat i els que han marxat–, també mereix la queixa i el retret més amarg. Hi ha noms concrets que exhauririen el catàleg d’adjectius, però arribats a aquest punt de desesperació l’acusació ha de ser general. Senyors, això és el Barça; i vostès, o no se n’han assabentat o ho han oblidat.

Fitxeu Del Charco Olea. Estem com ell: fins als collons del pensament positiu.