La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’enfonsament de Xu Jiayin
El magnat del totxo xinès ha passat de la misèria a la riquesa en poques dècades
La trajectòria de Xu Jiayin és una d’aquelles històries de superació personal que tant abunden en les últimes dècades de transformació xinesa: de criar-se en la misèria del món rural a convertirse en un empresari d’èxit, en el seu cas al sector immobiliari, gràcies a un còctel d’ambició, esforç i connexions personals amb les altes esferes.
Però després d’amassar una fortuna que el va situar entre els més acabalats, els seus excessos l’han col·locat ara al caire del precipici. La seva promotora Evergrande és la més endeutada del món, amb obligacions que s’acosten als 260.000 milions d’euros (un 2% del PIB xinès). I el temor d’una caiguda descontrolada per la falta de liquiditat per atendre els pagaments ha desencadenat les alarmes a tot el món. Dies negres per a un magnat amb una aura de triomfador que està quedant per terra.
Xu Jiayin –o Hui Ka Yan, com també se’l coneix en cantonès– va venir al món fa 62 anys en un llogarret d’Henan, una de les províncies més afectades per la desastrosa campanya del Gran Salt Endavant patrocinada per Mao (1958-1962). La seva mare va morir als vuit mesos de néixer, i els avis el van criar quan el seu pare, un veterà de guerra, va començar a treballar en un magatzem. Van ser anys d’escassetat, en els quals la seva alimentació es basava en moniatos i massa de pa i vestia robes apedaçades.
Després d’una aturada en els estudis durant la Revolució Cultural (1966-1976), va cursar Metal·lúrgia i va treballar en empreses relacionades amb el sector. En aquestes estava quan, el 1992, Deng Xiaoping va nomenar el llavors poble pesquer de Shenzhen com la primera zona econòmica especial del país, un laboratori en el qual experimentar amb fórmules capitalistes de creixement. Imbuït per l’esperit emprenedor que flotava en l’ambient, Xu va deixar el seu lloc i es va mudar a aquesta urbs meridional per provar sort.
Després de foguejar-se en el terreny, el 1996 va fundar la promotora Evergrande. Aviat, la firma es va beneficiar de l’onada migratòria a les ciutats, font inesgotable de demanda, i de les extensions dels drets de propietat immobiliària. Van ser anys d’alça desorbitada en els preus de l’habitatge, impulsats per la falta d’inversions atractives per als estalviadors (els dipòsits bancaris no paguen interessos i la borsa és inestable) i la creença que el preu de l’immoble només va cap a dalt. Primer es va centrar en promocions modestes en àrees accessibles. Després també va apostar per residencials de luxe. Avui dia és present en unes 250 ciutats del país i dona feina directa a 200.000 persones.
Pel camí, l’empresa va sortir a la Borsa de Hong Kong i va començar a invertir en sectors tan dispars com els vehicles elèctrics, l’alimentació o els serveis sanitaris. El 2010 va firmar una de les operacions més sonades a l’aconseguir l’equip de futbol de Canton (el Guangzhou Evergrande), que va guanyar vuit títols de Lliga. El colofó va arribar el 2017, quan Forbes va coronar Xu com l’home més ric de la Xina amb una fortuna de gairebé 40.000 milions d’euros.
Com mana el patró dels nourics de l’època, Xu va saber teixir connexions polítiques de primer nivell, com la que va mantenir amb l’exvicepresident Zheng Qinghong i la seva família. En públic, no ha dubtat a elogiar la tasca del Partit Comunista i participar en els seus òrgans consultius; en privat, sabia ser generós quan tocava convèncer algun funcionari reticent als seus projectes. Amant del luxe i la bona vida, també va conrear les relacions amb altres potentats, com
Va comprar l’equip de futbol Guangzhou Evergrande, que va guanyar vuit títols de Lliga
El 2017, ‘Forbes’ va coronar Xu com l’home més ric de la Xina amb 40.000 milions d’euros
les timbes de cartes que durant més d’una dècada ha jugat setmanalment amb altres tres magnats immobiliaris (Joseph Lau, de Chineses Estates; Henry Cheng, de New World Development; i Cheung Chung Kiu, de CC Land Holdings).
Però el seu era un imperi amb peus de fang, ja que estava basat en l’endeutament. Durant anys, l’empresa es va finançar amb crèdit, fàcil d’aconseguir, i venia els immobles en construcció abans d’acabar-los per costejar els següents projectes.
Aquest model va caure en barrina l’any passat, quan les autoritats van començar a intervenir per posar límit a l’especulació i el deute multimilionari que acumulen les empreses del sector. Entre les noves normes aprovades hi havia la limitació de l’accés al crèdit si no es compleixen certes condicions o el final de la venda d’habitatges sobre plànol, el que li va generar la crisi de liquiditat que ara amenaça de tombar-la. A això se suma el nou clima polític que es respira a Pequín, on el nou mantra governamental de buscar la “prosperitat comuna” ha posat en el punt de mira els milionaris i els seus excessos.
Entre tanta turbulència, la fortuna de Xu ha minvat tres quarts (segons Forbes, ara ronda els 9.000 milions d’euros). Però així i tot, l’empresari va voler enviar aquesta setmana un missatge d’optimisme. “Gràcies al treball col·lectiu del nostre equip dirigent i dels nostres treballadors (...) sortirem aviat d’aquesta foscor”, va dir en una carta als treballadors. Amb els nervis a flor de pell, el món espera que es compleixin els seus vaticinis.c