La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’home de Cromanyó i l’Elisi
La feminització de l’home és una catàstrofe. Cal recuperar la virilitat. Per negar-la, creem generacions d’impotents i d’homosexuals, i s’estan massificant els divorcis”. La primera vegada que vaig sentir parlar Éric Zemmour va ser la tardor del 2006. Acabava de publicar el llibre El primer sexe, un pamflet antifeminista i provocador –una mena de resposta dilatada en el temps al segon sexe de Simone de Beauvoir– en què defensava la figura tradicional masculina, l’home fort i viril. En plena promoció, la seva veu i la seva imatge es multiplicaven per ràdio i televisió.
Fins aquell moment Zemmour era un periodista polític pur. Cronista del diari conservador Le Figaro, havia escrit un parell de llibres sense gran ressò sobre dues figures polítiques de la dreta francesa, Jacques Chirac i Édouard Balladur, i poca cosa més. La publicació d’El primer sexe va ser la seva revelació. Quinze anys després, ja convertit en un autèntic monstre mediàtic, Éric Zemmour s’ha erigit en l’estendard de la ultradreta més radical i amenaça de fer saltar el tauler polític presentant-se com a candidat a l’Elisi a les eleccions presidencials de l’any que ve. Un sondeig de Harris Interactive li dona una expectativa de vot, encara sense haver-se llançat a l’arena, d’un 11%.
Petit, prim, d’orelles grans i nas afilat –una imatge un pèl allunyada del prototip d’estrella catòdica–, el Zemmour de l’any 2006 ja irradiava tanmateix a la pantalla les qualitats que l’haurien de llançar al firmament televisiu. Intel·ligent, culte, brillant, incisiu, irònic, provocador, el periodista es va revelar com un orador i un polemista de talla. A partir de llavors Zemmour va entrar al carrusel de les tertúlies i la seva cotització va acabar pujant com l’escuma. El seu últim programa en antena –ara temporalment suspès per condicionants electorals–, a CNews, aplegava 900.000 teleespectadors diaris.
Declaradament “reaccionari” –com ell mateix s’ha definit, assimilant-ho a ser antisistema–, Zemmour ha anat construint amb els anys un discurs radical contra la immigració estrangera i l’islam d’una manera que la ultradreta tradicional fa temps que ha abandonat en l’afany de fer-se presentable.
Per a Zemmour, més xenòfob que no pas racista, l’única manera possible de ser francès és a través de l’assimilació, l’assumpció
El periodista Éric Zemmour, brillant polemista i popular tertulià televisiu, amenaça de fer saltar el tauler a les eleccions presidencials franceses del 2022 amb un discurs radicalment ultradretà.
total i absoluta dels valors i referents culturals dels francesos de souche (de soca-rel). Nascut en el si d’una família jueva procedent d’Algèria, ell mateix s’ha aplicat la recepta. I exhibeix amb ferocitat la fe del convers: “El racista jerarquitza els individus en funció de la seva raça; el francès pensa que qualsevol estranger, siguin quins siguin el seu origen, la seva raça o la seva religió, pot accedir al nirvana de la civilització francesa. Actitud una mica arrogant, xenòfoba fins i tot, però en cap cas racista”.
Éric Zemmour és un dels grans publicistes de la tesi conspiracionista del “gran reemplaçament”, segons la qual hi hauria en marxa una gran operació per substituir la població blanca europea –a través de la immigració massiva i el creixement demogràfic– per població àrab i africana de confessió islàmica. “El hijab i la gel·laba són els uniformes d’un exèrcit d’ocupació”, diu. Per combatre aquesta “guerra d’extermini de l’home blanc heterosexual catòlic”, ha arribat a proposar la “reemigració” de cinc milions de musulmans residents o nascuts a França cap als seus països d’origen –propis o dels seus avantpassats–, una cosa molt semblant a la deportació (paraula que va evitar pronunciar per deslliurar-se d’una condemna judicial). Mentrestant, defensa prohibir que es posi als nens noms de pila estrangers, com ara Mohamed o Ali.
Les seves diatribes li han valgut nombroses denúncies i, fins ara, dues condemnes: el 2011 per incitació a la discriminació racial –per haver dit que “la major part dels traficants són negres i àrabs”– i una altra el 2018 per incitació a l’odi contra els musulmans –a qui va atribuir simpatia pels gihadistes–.
Ara Zemmour s’ha llançat a una àmplia campanya de promoció per tot el país del seu últim llibre, França no ha dit l’última paraula (aquesta vegada autoeditat, després que la seva editorial, Albin Michel, li hagi girat l’esquena), que sembla més un manifest electoral que altra cosa. El periodista
Zemmour proposa de fer “reemigrar” cinc milions de musulmans als seus països d’origen
Les expectatives de vot de Zemmour i de la líder de l’RN, Marine Le Pen, podrien arribar a un 30%
manté l’ambigüitat sobre la seva candidatura, tot i que hi ha una plataforma –l’associació Amics d’Éric Zemmour– que ja va preparant el terreny i busca els 500 padrinatges (de càrrecs electes) que necessita per presentar-se. Els seus passos són tan descarats que el Consell Superior Audiovisual va obligar les televisions a incloure’l en la comptabilitat d’espais electorals (raó per la qual CNews va suspendre el programa)
Zemmour ha aconseguit atreure’s dissidents radicals del Reagrupament (antic Front Nacional de Marine Le Pen), disgustats amb el gir republicà del partit, i és la líder ultradretana a qui la seva eventual candidatura pot fer més mal, ja que li restaria força en el seu duel amb Emmanuel Macron. Tot i que –i això és el més preocupant– les expectatives de vot de tots dos sumarien fins a un 30%...
En les seves filípiques antifeministes de quinze anys enrere, Zemmour defensava el principi que l’home és “un ésser primari”. “L’home no ha deixat de ser mai un home de Cromanyó”, deia. I el que avui cerca amb desvergonyiment, amb els seus discursos agressius i fórmules populistes, és seduir els esperits primitius excitant els seus instints tribals més rudimentaris.