La Vanguardia (Català-1ª edició)
A la recerca de l’autenticitat a Disneyland
Apart d’una parada en una farmàcia Walgreens per posar una dosi de la vacuna Moderna, el viatge de 524 quilòmetres des de Las Vegas a Disneyland és una travessia ininterrompuda del desert de Mojave, l’única distracció del qual és el trist poble de Baker, on el periodista Hunter S.Thomson va prendre la seva pròpia dosi –d’èter– en el seu viatge al·lucinogen de por i fàstic.
Potser no és casualitat que aquest desert, adorat pel filòsof postmodern francès Jean Baudrillard precisament per ser un immens buit ahistòric, connecti les dues ciutats pioneres del planeta turista del segle XXI.
El viatge fins a Disneyland, a Anaheim, als afores de Los Angeles, pot ajudar a resoldre el dilema d’una indústria turística global que factura 8.500 milions d’euros anuals i, fins a la pandèmia, aconseguia desplaçar a l’ample i llarg del planeta 1.400 milions de persones. Aquesta gesta del capitalisme de l’era postindustrial té un problema. Tant en l’àmbit de la cultura com del medi ambient, el turista sempre destrueix el que busca , i amb això, anul·la el valor intrínsec del negoci.
A Las Vegas i Disneyland, en canvi, no hi ha res a destruir: “L’autenticitat que es busca és perfectament inautèntica”, segons resumeix l’antropòleg italià Marco d’Eramo en la seva crítica demolidora al turisme globalitzat, La selfie del món .I gràcies a això, “les grans corporacions multinacionals han aconseguit resoldre l’ambigüitat”.
El cas és que Disneyland –el model per a la transformació de les nostres ciutats sota el patró de l’urbanisme postmodern– no resulta gaire diferent dels nostres habituals zones de compres i lleure. Això salta a la vista tot just passar per la prova de temperatura corporal i entrar en el Disney downtown ,on els visitants del primer parc temàtic de la història, ja reobert després d’un any tancat durant la pandèmia, descansen abans de l’assalt al castell de la Bella Dorment.
L’obra dels imagineers del parc –dissenyadors creatius segons l’argot Disney– s’assembla a un milió de centres de compres de l’era de lleure temàtic. Hi ha un restaurant que és una rèplica d’una casa del sud profund al carrer Bourbon de Nova Orleans amb una bantrada da sonora de Luis Armstrong. Hi ha un bistrot italià retro que prepara còctels a 15 dòlars la copa. L’arquitectura és un pastitx d’estils del passat fets de formigó i plàstic. “Els nens es diverteixen al parc, nosaltres ens divertim aquí”, diu una dona de Texas entre xarrups d’un Malibu Breeze –rom amb suc de taronja i nabiu– juntament amb el seu marit.
Per cada creació temàtica, hi ha desenes de franquícies, Starbucks, Foot Locker, Hard Rock
Cafe i, per descomptat, l’obligatòria botiga Disney. L’únic que diferencia el Downtown Disney del centre de qualsevol nolloc urbà són els fanàtics de Disney que passen disfressats de Minnie Mouse o, en el cas dels rebels, de Cruella De Vil.
En llocs com Cartagena d’Índies o Barcelona “el turisme buida de vida (...) i converteix la ciutat en una immensa disneyland històrica, momificada, una espècie de taxidèrmia urbana”, es lamenta D’Eramo, pensant en la tragèdia de Florència o Venècia. Però Disneyland va ser una mòmia ja quan Walt la va concebre després de la Segona Guerra Mundial com una utopia per als nens que tots portem dins. Això sí, una utopia dissenyada per ser patentada i franquiciada.
Tot anava sobre rodes amb el pla fins que la pandèmia va tancar Disneyland i el seu bessó, Disney World a Florida, el març del 2020, forçant l’acomiadament de 30.000 treballadors i provocant perdudes financeres que van depassar els 8.000 milions de dòlars.
En els últims mesos els dos parcs han reobert les seves portes als turistes, encara que només es veia nord-americans a Disneyland.
Els imagineers ja van a totes per recuperar aquella Amèrica del consens, plasmat en l’atracció Main Street, un passeig per un carrer americà “desbordant de nostàlgia”, o l’autèntic poble Celebration, al costat de Disney World, amb 7.000 habitants, un cinema art déco i un llac artificial amb ànecs. Però la nostàlgia ja no és el que era als parcs de Disney, que en aquests moments escenifiquen les guerres culturals de l’era d’odi i polarització.
Quan Disney va negar l’enals qui s’oposaven a posar-se una mascareta, es van produir durs enfrontaments i fins i tot actors vestits de l’Ànec Donald van haver d’intervenir. “hi ha molts maleducats que s’hi neguen ”, va dir un.
Després de relaxar els requisits al juny, l’aparició de la temuda variant delta va forçar Disney a tornar a exigir l’ús de mascaretes en àrees tancades dels parcs. Per als republicans trumpistes a Califòrnia i Florida
–focus principal de la nova onada de contagis als EUA–, és el perfecte pretext per arremetre contra la direcció demòcrata de Disney.
Ara passa el mateix amb les vacunes. Creixen pressions a favor de negar l’entrada als parcs als qui no s’hagin vacunat. Los Angeles Times ho va demanar el mes passat. Però com reaccionarien els amants de Disney i de la llibertat també?
Aquest mateix dilema ja ha impedit la tornada dels creuers, la gran aposta de Disney dels últims anys ja en dubte després de gairebé un any en el qual els seus immensos vaixells amb capacitat per a 15.000 passatgers i els ports privats, com Disney Castaway Cayo a les Bahames, es mantenen tancats.
Disney –igual que altres empreses de creuers com Royal Caribbean i Norwegian– s’ha vist forçat a enfrontar-se amb el governador republicà de Florida, Ron DeSantis, a l’exigir que tots els passatgers en els seus creuers estiguin vacunats. DeSantis –a la recerca dels vots dels llibertaris trumpistes per a la seva probable candidatura a la presidència– considera que el requisit sanitari viola el principi americà de la llibertat. Ha amenaçat de multar l’empresa noruega, encara que “cal veure si s’atreveix amb Disney”, va dir un periodista consultat a Miami.
Fins i tot amb les orelles de Mickey pintades a la xemeneia, la imatge dels creuers difícilment es recuperarà després d’aquestes escenes en les quals es van convertir en vivers flotants del coronavirus.
A l’octubre, el creuer Disney Wonder, amarrat al port de San Diego, a 100 quilòmetres més al sud de Disneyland, al mig de portaavions i destructors de l’US Navy, tornarà a recórrer la costa del Pacífic fins a la nova frontera del turisme al desert a Los Cabos, a Baixa Califòrnia (Mèxic). Però, sota la imatge de Mickey i Minnie vestits de mariners en la publicitat, Disney avisa: “La covid és una malaltia extremadament contagiosa que pot causar greus malalties i mort”.c
“Els nens es diverteixen al parc; nosaltres, aquí”, diu una dona de Texas mentre xarrupa un Malibu Breeze
La variant delta ha obligat a tornar a exigir l’ús de mascaretes; fet que molesta els trumpistes