La Vanguardia (Català-1ª edició)
Canal Erdogan, envit al mar Negre
Allà on s’acaba la taca urbana d’Istanbul, fins i tot els girasols semblen desorientats. Un projecte faraònic els vol enviar al fons del mar. Però ni tan sols la primera pedra de Kanal Istanbul, aquest estiu, ha dissipat els dubtes sobre que es dugui a terme.
La descomunal bretxa de 45 quilòmetres per unir dos mars continua sent el tema de xafardeig en poblets com Baklali, on els tractors s’aparquen a peu de teteria i on ja flota l’aroma a terra llaurada i tifa.
A l’horitzó, un tall que desafia la imaginació. Una rèplica artificial del Bòsfor, a una hora de l’original, que convertiria l’Istanbul europea en una illa. I aquests camps, en un pas de petroliers i potser de portaavions.
Un veritable envit geopolític o una fanfarronada gegantina. Aquí, mentre es juga a cartes o al backgammon, les apostes continuen obertes, un fet que en si mateix ja és un èxit del seu líder i promotor, el president turc Recep Tayyip Erdogan.
Les conseqüències globals del canal d’Istanbul tot just serien més petites que les que van produir al seu dia el canal de Suez o el de Panamà. Amb la diferència que l’esforç titànic d’aquelles intervencions es justificava per la falta d’alternativa natural. Mentre que, aquí, una inversió propera als 17.000 milions d’euros necessita grans dosis de pedagogia –o de credulitat– quan fa anys que el trànsit de petroliers decreix a causa dels oleoductes.
En Recep, conductor d’un minibús escolar, és un estoic. D’origen pomac –búlgars islamitzats–, entre hores lectives s’entreté pescant al llac de Terkos o Durusu, que gairebé toca el mar Negre. El Durusu és anecdòtic per a la seva dieta, però no per a la metròpolis més poblada d’Europa, si finalment es veu afectat pel traçat.
“Serà un gran problema per a Istanbul, que depèn d’aigua dolça com aquesta. Molts corrents subterranis ja s’han asseEl
Erdogan comença les obres d’un Bòsfor artificial
cat amb la construcció de l’aeroport, aquí al costat”, assegura. “Van aparèixer milions de peixos morts. Ara, si l’aigua del que quedi del llac es torna salada desapareixerà la carpa, la brama... només quedarà el llobarro, l’únic peix que s’hi adapta”. Veïns com ell podrien haver de fer el mateix.
seu company de pesca, en Yusuf, s’hi resisteix. “Em van dir que el canal passaria a cinccents metres de casa i me n’ofereixen una altra, força lluny. Però ho he portat a judici”, admet amb pesar. “No vol parlar malament del seu partit”, mussita després en Recep, quan l’altre ja se n’ha anat. Però
l’ombra de l’especulació –turca i qatariana– plana sobre el projecte i la irritació creix.
A la propera Karaburun, a la mateixa costa del mar Negre, ja s’hi han hagut d’adaptar. A la cooperativa del seu petit port, on un te no arriba a vint cèntims, hi passen la tarda homes madurs. Un pescador gran encara repassa les xarxes, però és una impressió fictícia. A la vora hi ha dos restaurants de peix que no trepitgen, “perquè un és car, i l’altre, molt car”.
“La veritat és que gairebé no hi queda peix, al mar Negre”, explica en Burak, de 58 anys i aspecte de capità de iot a temps parcial. “Ha estat gradual, al llarg de vint anys. Ara els dos únics vaixells de veritat pesquen a Mauritània. Per a la resta és un passatemps. Jo mateix soc proveïdor de serveis a l’aeroport”. Aquest aeroport, un dels més grans del món, aixecat fa tres anys, tanca l’horitzó, sobre el qual s’aixequen bandades de corbs marins i molts menys avions del previst, a causa de la pandèmia. Mentre bancs xinesos estudien el refinançament dels seus crèdits, una inversió encara més gran sorgeix a prop.
Els contertulians de Burak s’arronsen d’espatlles sobre el canal d’Istanbul, que no només encara és invisible, sinó que desafia la imaginació. “Serà un projecte àrab o un projecte americà, però no és el nostre projecte”, asseguren. La música de fons la posa l’excavadora que treballa de valent per treure sorra de l’accés a la rada.
En un dels dos restaurants, de peix fresquíssim, un guardacostes assenyala, en veu baixa: “No m’ho crec. És inconcebible la quantitat de sorra submarina que haurien de buidar per al pas de petroliers o vaixells de càrrega, i no cal dir de vaixells de guerra”.
El seu company de taula assenteix: “Hauran de treure milions de tones de terra, fins a vint metres de profunditat, però què en faran? Diuen que una illa artificial. Que serà un altre desastre i destrossarà les platges. Cosa que s’intentarà compensar creant un altre desastre”. “Amb la mateixa gent guanyant diners per desplaçar problemes”, rebla el guardacostes.
Al poble més proper, Yeniköy, que el canal afectaria de ple, encara hi queden famílies que parlen grec. D’allà a Karaburun, la modesta indústria de platja per a urbanites tem ser sentenciada pel trànsit de naus contaminants.
El terme municipal d’Istanbul és gairebé tan extens com la província de Girona, però fins i tot obrint-lo en canal en un dels extrems és com seccionar un ésser viu. El ferrocarril és el menys important, però hi ha un gran nombre de carreteres i milers de canalitzacions de tota mena: d’aigua, de gas, d’electricitat o de fibra. Així mateix, una Istanbul insular posa els pèls de punta als sismòlegs.
El dilema potser menys tractat és l’impacte arqueològic, perquè ningú, incloent-hi l’Ajuntament d’Istanbul –en mans de l’oposició, que encapçala l’oposició al canal– no vol ser vist com un defensor del patrimoni grec o bizantí.
El cas és que, en aquest extrem bucòlic de Tràcia, se sent d’una manera epidèrmica que això és Europa o, com hauria expressat Josep Pla, que aquest és un paisatge “romanitzat”. No en va, aquí mateix començava l’agros de “la segona Roma”. A pocs quilòmetres serpenteja la muralla d’Anastasi, de fa mil cinc-cents anys, i els especialistes adverteixen que entre aquesta construcció i Istanbul hi ha d’haver diverses esglésies i monestirs per desenterrar, a més d’assentaments prehistòrics.
Però si a la costa encara no són capaços de veure els beneficis del canal d’Istanbul, la prevenció encara és superior terra endins, on pasten ramats de búfals i vaques i, últimament, agrimensors.
Les indemnitzacions, afirmen, són una broma, perquè fins i tot sent parcel·les rústiques són l’avantsala de la ciutat més gran d’Europa.
L’Ali, un vaquer de Baklali que raneja als quaranta, porta la preocupació escrita a la cara. “Tinc cinc vaques i alguna ovella. Venc la llet i el iogurt que faig. Però això s’acaba. Adeu a la ramaderia, a l’agricultura...”, es lamenta. D’aquí uns anys es veu “com a vigilant nocturn en una fàbrica”. Perquè a Turquia encara hi ha fàbriques.
“També tinc camps, de blat de moro i de sègol. Però els del Govern venen i diuen: ‘Oi que pagues impostos com si valgués deu?, doncs t’indemnitzarem amb deu’..., però val cent!”. Una desena part que potser representa una centèsima part del seu valor futur, si es fan realitat els plans d’alinear amb l’aigua grans mansions per a fortunes del golf Pèrsic.
Tot i això, en aquest cafè a primera línia tampoc no s’atrevien, a finals d’estiu, a posar la mà al foc sobre la construcció del canal. “Aquí ningú no ha rebut la indemnització”. Les obres només semblen haver començat als telenotícies.
On ja és possible visualitzar el canal és a la presa natural de Sazlidere, a la vora del poble de Sazlibosna. La seva orografia té tots els números per ser aprofitada pel canal, segons diversos esbossos. A més a més, connecta amb Kuçükçekmece, un immens llac d’aigua dolça els voltants del qual ja estan molt massificats. Encara més gran és el llac de Büyükmece, encara dins el terme d’Istanbul, a una dotzena de quilòmetres a l’oest.
Si obrir en canal les zones semirurals abans esmentades seria un part traumàtic, intervenir aquí seria directament una operació a cor obert. Tot i que de moment té un aire d’operació immobiliària.
Amb Beirut fora de joc, Istanbul és un dels rivals més seriosos de Dubai per a la captació de diner negre de l’Orient Mitjà i Àsia Central. Perquè Turquia no té petroli però les últimes dues dècades el boom de la construcció a Istanbul ha tingut en Büyükçekmece –ja enganxat al mar de Màrmara– i districtes limítrofs un dels epicentres.
Malgrat que ara hagi quedat una mica excèntrica, després que l’aeroport Atatürk tanqués les portes en benefici del nou aeroport d’Istanbul hi deu haver poques ciutats al món amb tantes oficines per a tan poques corbates. Però la proximitat al canal revitalitzaria tota la zona, on moltes torres són visiblement buides o semibuides.
Sigui o no un bluf, l’expropiació i el seu vas comunicant, l’especulació, ja provoquen excitació o suor freda, segons el bàndol on s’estigui del repartiment de cartes.c
Mar Negre
Aigües dolces
Obriria en canal la part encara rural del terme d’Istanbul, on els búfals pasturen entre gira-sols
L’impacte ecològic del canal haurà de ser enorme, com el del veí aeroport d’Istanbul
25,9%
21,3%
Salvador Illa
5,4%