L’Espanya despoblada com a nou tòtem

En absència d’un reconeixement efectiu de l’Espanya que es diferencia en Comunitats diverses pel que fa a la seva voluntat política d’autogovern, sorgeixen els succedanis de les Espanyes diferenciades per elements geofísics. El nou tòtem és avui el de l’Espanya despoblada. Tothom en parla, però sovint no se sap gaire bé a què es refereix (ruralitat, nuclis de població, dispersió geogràfica, densitat demogràfica, isòcrones d’accés...). Molts s’agafen, en tot cas, al nou logos per legitimar la demanda de més recursos i de més finançament autonòmic en particular. Davant d’ells avui s’aixequen també altres veus que es queixen de l’Espanya superpoblada, en zones turístiques que suporten una gran pressió humana estacional.

Diferents autors han tractat el tema dels efectes de la demografia sobre la despesa pública des d’arestes vàries. La primera confusió en molta d’aquesta literatura ve de la fal·làcia post hoc, ergo propter hoc (després d’això; per tant, a conseqüència d’això). Com a resultat, valoren el seu suposat efecte sobre el desenvolupament regional a resoldre, però per la via del finançament autonòmic. El desenvolupament regional pot ser promogut pel sector públic, certament, però és una tasca que, tard o d’hora, correspondrà al sector privat.

No ho arregla un finançament autonòmic amb la creació d’ocupació pública. Aquesta versió de política econòmica no és sostenible en la mesura que crea necessitats de despesa corrent (sous de funcionaris) amb minsos efectes sobre la inversió, tant pública com privada.

El finançament autonòmic va de serveis públics, no de desenvolupament regional. Es dirigeix a garantir l’accés al territori del que es considerin prestacions universals perquè no quedin limitats per la capacitat de finançar-los només des de l’esforç propi de cadascú. La solidaritat és, doncs, per garantir aquests serveis, no per igualar per aquesta via les rendes per càpita de les diferents Comunitats. Notem també que “igualar l’accés” no vol dir igualar el consum efectiu ni els resultats que es volen aconseguir amb aquells mitjans. L’autonomia és un valor constitucional. A més, no totes les igualtats son desitjables. Anar a viure als confins de les muntanyes no permet exigir desfibril·ladors cada 500 metres; prou compensació és estalviar-se l’estrés i el soroll de les grans ciutats. I en qualsevol cas, no totes les diferències es poden corregir sobre la base d’abocar més recursos a les Autonomies.

Si això és així per la banda dels ingressos, des de l’òptica de les necessitats de despesa les coses tampoc estan gaire clares. La pèrdua de població en un servei estalvia només cost variable: el cost fix s’ha de sufragar igualment. De vegades, s’ha de fer per a mantenir una infraestructura amb capacitat instal.lada, standby, només per si surt un cas. Un luxe que no totes les societats poden garantir. Però, a la pràctica, les grans conurbacions més que economies d’escala poden patir deseconomies per la seva major població. L’Espanya poblada i densa suposa sovint externalitats negatives, alts preus de l’habitatge, un cost alt en termes de mobilitat, temps i la cobertura dels efectes de la desconfiança per manca de capital social. Si bé pot ser també que per alguns serveis a zones més poblades la possibilitat de competència sigui més alta, pressionant així a la baixa els costos unitaris, a diferència de zones aïllades amb un sol proveïdor monopolista al territori. Més encara, com diuen els governs de les Illes Balears i les Canàries i el País Valencià, les zones turístiques de l’Espanya superpoblada, tot i ser més desenvolupades, exhibeixen també més necessitat de serveis, que cal compensar en el finançament autonòmic, ja que s’hi considera només la població de dret i no de fet. De manera que les baronies territorials mostren cartes creuades entre l’Espanya despoblada

Continuem sense un nou finançament autonòmic, caducat el vigent fa més de 5 anys

i la superpoblada, la qual cosa fa més difícils els acords de reforma. Com a resultat d’això, continuem sense un nou finançament autonòmic, caducat el vigent ja fa més de cinc anys. I totes les argúcies per desviar amb variables més o menys etiquetades, més o menys definides, quantificades i ponderades amb la finalitat de derivar recursos al territori propi el que acaben fent és justificar la inacció.