Símbol i karateka

Carles Puigdemont ha demostrat, una altra vegada, que la seva habilitat més gran és aprofitar com un karateka les puntades de peu –bastant matusseres– de la justícia espanyola contra la seva persona, per reforçar el seu paper com a símbol d’una cosa que agrada no únicament als votants de Junts: l’expresident és l’únic líder independentista que fins ara s’ha escapolit del braç punitiu de l’Estat espanyol. En un diari de Madrid qualifiquen Puigdemont de “símbol antidemocràtic”, i amb això posen en evidència com de malament coneixen alguns la societat catalana. Per a molts catalans –no tots, certament–, l’home de Waterloo és un símbol de resistència, agradi o no. Puigdemont també encarna la promesa d’una hipotètica victòria, sorgida d’un interminable joc del gat i el ratolí en el tauler judicial europeu. La sortida de Puigdemont, divendres a la tarda, de la presó de Giovanni Bachidu encaixa perfectament en aquest guió.

Però l’aposta de Puigdemont

El símbol Puigdemont crea la il·lusió d’una secessió unilateral

per anar deixant “en ridícul” a Europa –són les seves paraules– la maquinària de l’Estat té enormes dificultats per convertir-se després en una política efectiva a Catalunya. El jutge Llarena va acumulant fracassos, però el tacticisme que emana dels contraatacs del president exiliat s’esvaeix contra els límits que condicionen Junts, formació que oscil·la entre la retòrica sacrificial i la realitat del pragmatisme institucional (del qual pengen càrrecs i sous). El símbol Puigdemont crea la il·lusió d’una secessió unilateral, però les condicions objectives, la correlació de forces i el principi de realitat ens condueixen a la imprescindible taula de diàleg, l’aposta d’ERC. Entre una cosa i l’altra, una evidència: no hi haurà solució al conflicte sense que Puigdemont en formi part. Pedro Sánchez ho sap.

I un avís: alguns partidaris de Puigdemont, tancats a la seva bombolla, acabaran sent un llast gran per al futur del mateix expresident.c