No ens oblideu

M’ho diu la Maria, a punt d’agafar l’avió cap a l’illa de la Palma. Vola per veure la seva mare, que, des que va entrar en erupció el volcà fa una setmana, diu que no parla i contesta amb monosílabs quan li truca per telèfon. Està preocupada per ella, per tots els amics desallotjats, i pel futur de l’illa. 85.000 persones en un territori preciós, entre boscos espessos amb arbres majestuosos, llenques de terra negra i plataners que mouen les seves fulles d’un verd brillant sota el sol, envoltat tot de l’omnipresent oceà. No és gratuït que l’anomenin “la isla bonita”. Ara, un riu de lava i destrucció ha obert una costura gegantina de conseqüències encara imprevisibles. És un desastre natural que continua atraient l’atenció fascinada del qui s’ho mira des de casa, s’emociona un instant per les famílies desallotjades i se n’oblida tot seguit.

No ens oblideu. Ho he escoltat mil vegades des de fa dècades. Al Turó de la Peira de Barcelona, quan un esfondrament

Perquè un dia podem ser nosaltres els que ho trobem a faltar

va descobrir un barri en perill per la mala qualitat de les construccions. Al Bages, quan uns incendis salvatges, primer, i uns aiguats devastadors, després, van emportarse la riquesa i el patrimoni de pagesos, ramaders i veïns. Envoltada d’estafats per les preferents, famílies que havien perdut tots els estalvis d’una vida. Vaig prometre no oblidar-los i els continuo portant a tots dins meu. Però també sé que l’atenció de l’opinió pública és inquieta, necessitada de nous desastres que desapareixen rabents, desplaçats per noves històries.

El focus mediàtic no ho és tot. Més enllà del circ d’aprofitats en què es converteix una desgràcia, n’hi ha que tenen responsabilitats directes i que es posen de perfil. Administradors que han heretat problemes endèmics i que van tirant la pilota cap endavant. Boscos que cremen com teies perquè s’ha descurat la neteja. Rieres colgades de ciment, oblidant que l’aigua té memòria i que se li desperta un dia emportant-s’ho tot. O la promesa mai resolta des de fa anys de construir vivendes a l’illa de La Palma, mancada des de fa dècades d’un bé essencial, quan més de sis mil persones es queden de cop sense sostre.

No només no els hem d’oblidar, perquè són dels nostres. Hem de reclamar el que els hi pertoca, perquè un dia podem ser nosaltres els que ho trobem a faltar.c