La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els diaris per a què serveixen?
Ala gent no li agrada matar la gent, fins i tot en guerra. La majoria dels soldats dels Estats Units que van combatre contra els japonesos a la Segona Guerra Mundial no van disparar mai els seus rifles. A la batalla de Waterloo menys de l’u per cent de les ferides van ser a causa de les baionetes, per bé que gairebé tots els soldats les tenien. Un segle després, a la batalla del Somme, el mateix.
Rutger Bregman, un escriptor holandès, esmenta aquests exemples i dotzenes més en un llibre titulat La humanitat per donar suport a l’argument que som més bons que dolents. La seva “idea radical” és que, malgrat el pessimisme imperant al món, “en el fons la gent és prou decent”. Vaig escriure sobre aquest llibre a finals de l’any passat, quan va sortir en anglès, i hi torno ara perquè s’acaba de publicar en català i castellà. Fàcil de llegir, és un antídot al desànim en temps de plaga.
Bregman conclou amb un seguit de recomanacions per començar cada dia amb il·lusió. Una d’elles és “evitar les notícies”. No veure els telenotícies, limitar-se a llegir un diari a la setmana a tot estirar. A primera vista, com vaig confessar, la idea em va atreure. Era el novembre del 2020 i portàvem vuit mesos condemnats dia rere dia a llegir en grans titulars les xifres de les morts a causa de la covid.
Però ara que tornem a la vella normalitat, i la política recupera la visibilitat que la pandèmia va usurpar, canvio d’opinió. Discrepo del predicador holandès. S’equivoca, i un paràgraf anòmal al seu llibre demostra una de les raons del perquè.
Bregman escriu: “Com més vaig descobrir sobre la psicologia del poder, més vaig entendre que el poder és com una droga... ‘El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament’, va observar l’historiador britànic lord Acton. Hi ha poques declaracions amb les quals els psicòlegs, els sociòlegs i els historiadors estan d’acord de manera més unànime... Vintenes d’investigacions demostren que elegim els individus més amens i afables com a líders. Però quan arriben a dalt, el poder els puja al cap, i sort per treure’ls del tron”.
Exacte. Molts comencen amb les millors intencions però massa vegades l’aire enrarit del cel els altera el judici i la salut moral. Ho veiem en les democràcies i ho veiem en les dictadures. George Orwell deia que Anglaterra era una família i que els pitjors membres en tenien el control. Bregman hi afegiria que la idea s’estén a tota la humanitat. També estaria d’acord amb el premi Nobel Saul Bellow, que va escriure: “En cada comunitat hi ha una categoria de gent profundament perillosa per als altres... Em refereixo als líders. Invariablement la gent més perillosa és la que busca el poder”.
La majoria podem ser gent decent, però els menys decents exerceixen una influència desproporcionada sobre les nostres vides. Necessitem el periodisme per vigilar-los, tenir-los a ratlla en la mesura que es pugui i tenir el criteri per saber si es mereixen la reelecció. Per això tants polítics veuen els periodistes com l’enemic. Per això els dictadors o els censuren o els empresonen o els maten. Bregman opina que és millor mirar cap a una altra banda, que en la ignorància de la baixesa humana rau la felicitat. Sí, però compte. Perquè l’ignorant ja cal que es calci.
Llegir els diaris, s’hauria d’afegir, és molt més que un exercici solemne de responsabilitat cívica. Contribueixen a acostar-nos al que Bregman aspira, l’alegria dels pobles. L’holandès es lamenta que predominen les males notícies: les malifetes del món polític, els desastres naturals, les morts tràgiques, els acomiadaments massius, el Barça. És clar. És el que el públic exigeix. Com diu un personatge en una pel·lícula de David Lean que acabo de descobrir, “la gent llegeix els diaris per assabentar-se de les desgràcies dels altres”. No està gens malament. Ens fa més feliços i millors persones. Més feliços per l’alleujament de veure que nosaltres ens hem salvat de la mala sort i millors perquè ens desperta sentiments de compassió per gent desconeguda.
Jo seria més feliç si no m’assabentés que determinat líder polític és un corrupte? Que hi ha fam al Sudan? Que una bomba va matar cent persones a Kabul? Potser. Seria millor persona? No ho sé. El món seria millor si els afortunats de la terra visquéssim en una bombolla daurada? Probablement no.
Del que no hi ha cap mena de dubte és que els diaris ens nodreixen de la necessitat elemental que ens distingeix dels altres animals: la conversa. Si no, de què parlarem? Dels nens, dels matrimonis dels cosins, del veí torracollons, de la paella de l’àvia? En l’esfera personal les possibilitats s’esgoten aviat. Les notícies, en canvi, ens ofereixen menús per a tots els gustos que canvien tots els dies. Hi ha variacions infinites sobre temes com ara la política, els esports, l’economia, la ciència, la cultura, les tendències i, en les seccions anomenades Gent, xafarderia sobre els triomfs i (millor) les desgràcies dels famosos.
La delícia del schadenfreude és només un dels milers d’ingredients que aporten els diaris a una grata conversa. Compassió i altruisme, repeteixo, però una altra cosa també, una cosa més apreciada per més persones, de valor més universal. Ens ofereixen l’oportunitat de delectar-nos en allò de què gaudim tant i tant: la indignació, sentiment que combina un saludable desfogament amb l’absoluta convicció que tenim raó i que l’objecte de la nostra ira és moralment inferior a nosaltres. Més ximple també.
“Et vas assabentar del que va dir ahir la cretina/el cretí d’Ayuso/Puigdemont?”. “Aquell columnista pallasso que surt els diumenges m’exaspera amb el que diu sobre els indepes/el Tribunal Suprem/ Donald Trump!”. “Vas llegir el que guanya Messi per jugar en aquella lliga de merda?”. “Has vist que grassa que es veu Britney Spears en biquini?”.
I així, amb milions de variants regionals, nacionals i continentals s’enceten milions de converses que ens permeten ser totes les hores del dia el que més som, animals socials. És poc el que aportem els periodistes, senyor Bregman? Crec que no. Però llegiu el seu llibre. El 99 per cent del que diu és com el bon periodisme: informa, entreté i fa pensar.c
Necessitem el periodisme per vigilar els menys decents de la nostra societat
La premsa ens nodreix la necessitat elemental que ens distingeix dels altres animals: la conversa