La Vanguardia (Català-1ª edició)
La vida secreta dels minerals
Ara ja fa una setmana que es va desencadenar l’erupció volcànica a l’illa canària de La Palma. Des d’aleshores hem vist a la tele, entre aterrits i hipnotitzats, les imatges de la lava incandescent devorant cases a prop de la Cumbre Vieja. A diferència dels causants d’altres catàstrofes naturals, la lava avança a una velocitat relativament lenta. Tot i això, les seves conseqüències són tan previsibles com inexorables. És veritat que els volcans rebenten la muntanya violentament per donar sortida a roques, gasos i cendres. I que després la lava no deixa vestigis del que arrasa al seu pas. Però aquesta lava no udola com el vent huracanat, ni ho arrossega tot com les riuades, ni sacseja i fa caure construccions com un terratrèmol, ni redueix la vida a cendres com un incendi devastador. La lava envolta amb parsimònia les cases i després, en segons, les tenalla, les esclafa i les sepulta sota la seva capa ardent, com un depredador metòdic i despietat. Després, la colada volcànica se solidifica i es transforma en una mena d’asfaltatge intransitable, que tot ho enterra en una tomba impenetrable, definitiva.
Aquesta lava que esborra i s’empassa la petja humana podria descriure’s també com una resposta del regne mineral al animal i al vegetal, als quals expulsa o calcina sense contemplacions. Un regne mineral que solem associar al que és petri i immutable, a allò mancat de vida, i tanmateix continua evolucionant a les entranyes de la Terra, a pocs quilòmetres sota els nostres peus, en espais ocults i inaccessibles: calderes abrasadores on es liqüen roques i es forma la lava que tard o d’hora surt disparada cap al cel. Un regne mineral per tant secret, però gens inert, i encara en espera d’una glossa com la que Stevie Wonder va dedicar al món vegetal a The secret life of plants (1979).
L’erupció volcànica és un fenomen molt vigorós, potser perquè barreja els principals elements naturals (terra, foc, aire, aigua) i també el sòlid, el líquid i el gasós. L’activitat volcànica ha estat, doncs, terreny propici a la simbologia.
La lava que esborra la petja humana sembla la resposta mineral al regne animal i al vegetal
Per la seva capacitat destructora s’ha presentat com a símbol del mal. Pel fet de ser irrefrenable s’ha associat a les passions amoroses més enceses. Els volcans, i en particular el paisatge com de planeta deshabitat que deixen després d’esclatar, són també l’expressió genuïna d’una terra primitiva, més pròpia del big bang que de la presència i el conreu dels humans.
No obstant això, aquesta topografia primigènia i impracticable està formant-se ara mateix a La Palma, mentre esmorzem avui, allà o aquí. O als 150 volcans que hi ha en erupció al món. Qui sap si també aviat en els 1.300 dorments però actius. I és contemporània dels desenvolupaments tècnics i científics d’última generació: els vols privats a l’espai, les vacunes contra la pandèmia desenvolupades en temps rècord, la realitat virtual, etcètera. Mentre aquests i altres avenços es concreten, el subsol, que solem valorar com un paradigma d’estabilitat, pot ser una olla de pressió a punt d’esclatar i projectar milers de tones de bombes ardents. El sòl on enfonsem els fonaments de les nostres cases, a la recerca d’una fermesa que duri molts anys, pot estar covant la seva destrucció.
Tot això converteix les explosions volcàniques no ja en un símbol, sinó en una altra prova manifesta de la fragilitat humana. Aquelles cases blanques on una família reuneix i gaudeix dels bens acumulats al llarg de vides esforçades poden desaparèixer de cop, per sempre, amb tot el contingut. Van ser imprudentment edificades en pendents volcànics, amb esplèndides vistes, això sí; i ara són, elles mateixes, la imatge patètica de la destrucció i la pèrdua. La imatge d’una agonia patrimonial irreversible.
Paradoxalment, les erupcions ens parlen també d’una terra nova, encara en formació, amb la força i el futur prometedor del jove que creix i trenca les costures de les peces de roba que va vestir en la pubertat. Una terra que potser tornarà a ser fèrtil, com ja ho és la de l’illa volcànica de La Palma, quan pugui ser dominada de nou, conreada i explotada. Abans que un dia de demà, tant de bo llunyà, arribi una altra erupció. Perquè així són les coses en aquest planeta cansat, però encara explosiu, que avança a ritmes tan dispars.c
Àngel Sastre explica amb aquesta imatge que els vianants del carrer Montevideo de Barcelona, a part de tenir una de les voreres més estretes de la ciutat, es troben obstacles que els obliguen a envair el carril bici. Podeu compartir fotografies a participacion@lavanguardia.es establecimientos, pero cuando enferman, reciben el mejor tratamiento al uso. Están en un país rico. Los países pobres necesitados de vacunas nos observan, y toman nota.
Viendo el actual inicio del imparable declive occidental, ¿lo pagaremos algún día?
Manuel Corachán Cuyás
Obstacles molestos per als vianants
procesión de Semana Santa en Sevilla. Lo contradictorio del caso es que se genera mucho más CO2 arrancando y parando el vehículo constantemente.
Barcelona es una ciudad y nunca podrá ser un pueblecito medieval de callecitas estrechas, pero todo empieza por algo.
José M.ª Valón Mur