La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tornar a començar, altre cop
Famílies que han perdut casa seva i pertinences sota la lava afronten una etapa nova i incerta
Remedios Armas provava ahir de començar a recompondre la que serà la seva nova vida. Ella, els seus tres fills –en Saúl, de 15 i en Darío i la Leire, de 10 anys– i la seva mare Otilia, de 88, arribaven a l’apartament que una persona de manera desinteressada els ha cedit al poble de Tazacorte i que serà la seva nova llar després que la seva quedés sepultada per la lava fa una setmana.
El nou allotjament és un pis petit de lloguer vacacional d’una sola habitació i preparat per a dues persones. Tot i això, per a la Remedios suposa un alleujament, un “raig d’esperança” al llarg camí que li queda per davant. Aquesta casa li permet tornar a estar al costat dels seus fills dels quals es va separar després de l’evacuació.
Ella va ser derivada amb la seva mare a l’alberg El Fuerte mentre que els nois van marxar a casa de la seva àvia paterna. “Han estat dies molt durs. Ells en un lloc i jo en un altre, sense casa, sense res... He arribat a pensar si valia la pena continuar lluitant”, indica la Remedios, que ja està més tranquil·la perquè per fi estan “tots junts”.
La Remedios relata la por viscuda quan escapaven de la lava mentre prepara una llista de coses que necessita per al seu nou dia a dia i que anirà a buscar al cap d’una estona al recinte firal d’El Paso, que s’ha convertit en centre de les donacions que estan fent a La Palma milers de persones de les Canàries i de la resta d’Espanya. La Remedios necessita de tot. A més de menjar, tovalloles, llençols, culleres, forquilles, plats... “El pis està preparat per a una parella, però ens les arreglem. L’important és que estem tots junts”, recalca. Tots cinc dormen a l’única habitació de l’habitatge.
La dona també demanarà roba i calçat per als nens, per a ella i per a la seva mare. Van sortir amb el que portaven. Només van agafar el que tenien en una motxilla preparada i en la qual hi havia una muda per a cadascú, el mòbil, documentació, les “filloles” de la casa de més de 200 anys –havia estat de la seva besàvia– i les seves ulleres.
Enrere es va quedar la resta de la seva vida. “No vaig agafar ni els diners que tenia, ni les joies, ni el meu títol universitari, ni els àlbums de fotos dels nens. Cadascú tenia el seu i això s’ha perdut per sempre”, diu. El seu fill petit, en Darío, de 10 anys, es mostra molest perquè no va poder agafar les seves joguines.
Assegut al menjador del pis on estan acollits de manera temporal assegura que se sent “molt malament” perquè va perdre tots els seus Playmobil. “Només vaig poder sortir amb les meves figures però els establiments els vaig perdre. L’escola, l’estació de policia... i tot se’n va anar amb el volcà”, assegura el petit, a qui també li fa pena haver deixat enrere els llibres de l’escola amb prou feines estrenats. “També m’importaven”, afegeix.
El fill gran, en Saúl, de 15 anys està preocupat per la seva mare, diu que la veu abatuda i l’anima dient-li que les coses materials que han perdut “es poden tornar a comprar”.
La seva enteresa crida l’atenció sobretot si es té en compte que va perdre el seu ordinador, l’iPad, la Nintendo... Per ell, que sent un “cúmul d’emocions” pel que ha viscut, el més important és que aviat puguin tornar a tenir una casa pròpia i recuperar la seva “llar” per tornar a menjar tots junts al jardí. La seva mare insisteix que ho comparteix.
“Continuo lluitant per ells, perquè això no marqui les seves vides i per això necessitem una casa, una nova llar”, indica la
Remedios que no demana una “gran mansió” però sí ajuts econòmics per poder aixecar-ne una amb condicions semblants a la que tenien.
“Només demanem una casa per estar junts i a partir d’aquí, ens en sortirem com sigui”, apunta la Remedios, que té la “gran sort”, destaca, de tenir feina. Llicenciada en Empresarials treballa a l’Ajuntament de Los Llanos de Aridane.
La Leire, bessona d’en Darío, apunta que se sent “rara” i que
“El volcà ens ha ensenyat que no s’ha de posar tot en una casa, que cal viure”, afirma la Jésica
“Fa 62 anys, la meva àvia ho va perdre tot amb el volcà i ara és la seva neta”, comenta una damnificada
“La ràbia més gran ja la vam plorar; no hi podem fer més”, es resigna l’Otilia, de 88 anys
el que li fa més mal de la pèrdua de la casa són “tots els diners que es van posar en ella”. La Remedios explica que durant anys va estar estalviant per a una reforma a la qual va destinar uns 30.000 euros i que la va obligar a “dir que no” a moltes coses que li demanaven els nens. “Em
deien ‘mama, vull tal’ i els responia que no, que els diners havien de ser per a la casa i al final per a què”, es pregunta i afegeix, “per perdre-ho tot”. L’Otilia, la mare de la Remedios, escolta tranquil·la el relat que fa la seva filla.
“La ràbia més gran ja la vam plorar. No hi podem fer més”, apunta resignada. Aquesta dona que al desembre farà 89 anys ha viscut els últims tres terratrèmols de La Palma. Quan el de San Juan, tenia 17 anys i 39 amb el de Teneguía. “Aquest és el més dolent de tots. És el més perillós”, assegura. Segons apunta, els anteriors amb prou feines es van emportar cases ni van sembrar la por. “Aquest és el que més ens ha fet córrer. És un noi dolent que s’ho ha menjat tot. Si no haguéssim sortit abans ens hauria menjat també”, diu.
Antonio Sánchez i Jésica Leal també tracten de “tornar a començar” una nova vida al pis que els ha cedit una persona de manera desinteressa a El Paso. Aquí viuen amb el seu nen de dos anys, en Mateo, i tres familiars més. Tots van perdre el seu
L’Antonio, que és mecànic de professió i té un taller, és un “manetes” com el defineix la Jésica, i a poc a poc va anar construint la casa “traient temps a tot arreu”. “Ho hem fet tot nosaltres, maneta a maneta. Tots els diners que teníem anaven per a la casa. Hi havia al compte 800 euros, ja que van anar comprar fanals i plaques solars per a la casa”, assegura la Jésica, que apunta que les “úniques vacances” que han fet van ser a Galícia quan no havien començat l’obra.
“Durant 15 anys només vam tenir unes vacances perquè el nostre somni era una casa amb espai a l’aire lliure i lloc per posar arbres d’alvocats i plantes, i aquí vam posar tot el nostre esforç”, indiquen.
La pèrdua de l’habitatge ha estat un cop per a ells i estan provant d’assimilar-ho. Com apunta Antonio, encara ara quan li falta alguna cosa el primer que li passa pel cap és “anar a casa a buscar-ho” i després reacciona i s’adona que no existeix. “Em costarà d’assimilarho i sé que tindré dies de més davallada però no em queda cap altra que tirar endavant”, indica. “Esclar que ho aconseguirem” l’anima la Jésica, que li diu, som lluitadors i de tot ens en sortim. Tots dos ja han estat parlant i la seva idea és posar fil a l’agulla així que tinguin forces per començar a mirar la possibilitat de construir alguna cosa. “Ara no ens complicarem la vi
“Només vam tenir unes vacances durant quinze anys perquè tot era per fer la casa”, explica una dona