La Vanguardia (Català-1ª edició)
Picasso i el Louvre, una relació intensa
El Louvre-Lens repassa les dècades de tracte que l’artista malagueny va mantenir amb el museu més visitat del món
Primera incursió al Louvre.
Omnipresent Picasso: mentre el Musée Picasso presentava a París la donació de Maya Widmaier-Picasso de nou obres del seu pare i la ministra de Cultura explicava que el museu mostraria la dació completa a l’abril, el Louvre-Lens anticipava la seva pròxima exposició, Els Louvres de Pablo Picasso, que obre el 13 d’octubre, per donar compte, a través de 450 peces (olis, dibuixos, escultures, ceràmiques, documents) “l’estreta relació entre el pintor més gran del segle XX i el museu més visitat del món”.
Diàleg prolífic iniciat el 1900, en la primera visita parisenca del pintor i rematat el 1971 quan el museu li obre la seva Grande Galerie per a una exposició inhabitual de les seves obres.
Atracció mútua: del jove artista amb la història del primer museu modern i les seves riqueses. I a partir dels 1930, un progressiu interès del Louvre per l’obra trencadora del malagueny.
L’escenografia de l’exposició, firmada per Nicolas Groult i Valentina Dodi, ho planteja com un doble recorregut, un joc de miralls. D’un costat, tresors dels departaments del Louvre més freqüentats per Picasso; de l’altre el lent accés de l’obra picassiana. Confrontació d’obres del museu amb les de Picasso i “documents d’arxiu que demostren que si Picasso se sentia al Louvre com a casa, el Louvre es convidava al taller de l’artista”.
D’entrada, dues figures. El Picasso de 19 anys que va arribar a París el 1900, pintada per Ramon Casas, i al seu costat, una fotografia, des de dalt, del museu. Com dos personatges. I en contrapunt a una galeria de postals del Louvre, que guardava Picasso, documents d’arxiu del museu sobre el treball del pintor.
Dimitri Salmon, col·laborador científic del departament de pintures del Louvre i comissari de l’exposició, va veure facilitada la seva tasca per un tic Diògenes de l’artista: no llençava res. Per exemple, publicacions, retalls de premsa, cartes, targetes d’invitatori ció, fotografies, referits al museu.
La proximitat del Louvre i l’Exposició universal a la qual Picasso assisteix el 1900 expliquen les seves reiterades primeres visites, reflectides en els testimonis d’amics i biògrafs. Fins a la seva instal·lació a París el 1904, cada viatge a la ciutat inclourà el Louvre. Amb preferència pels departaments d’antiguitats egípcies, gregues, romanes i orientals. I per la pintura de Nicolas Poussin (15941665) i Jean-Auguste Dominique Ingres (1780-1867).
Unes relacions de vegades tumultuoses: el 1907, Géry Pieret, exsecretari d’Apollinaire, roba del Louvre dues estatuetes ibèriques. En ven una a Picasso i li regala l’altra. Quatre anys més tard es produeix l’espectacular robade la Gioconda. Pieret es vanta de ser-ne l’autor. No era cert, però és detingut. Atemorit, Picasso, amb ajuda d’Apollinaire, diposita les estatuetes, amb un “per al Louvre”, a la redacció de ParisJournal. El poeta i el pintor són interrogats per la policia i finalment absolts.
Però el promptuari de l’espanyol, on ja figurava el rètol “anarquista”, té així una altra taca, decisiva perquè li neguin la nacionalitat francesa quan la sol·licita el 1940. (Capítol, per cert, de l’exposició Picasso l’estranger, que comença al novembre, a París).
El 1933, França compra un primer Picasso: el seu retrat del crític d’art Gustave Coquiot, del 1901. En aquella època, les adquisicions oficials eren examinades a l’ala
Mollien del museu. Tot i que efímera, és una primera incursió d’un Picasso al Louvre. La següent és més truculenta. Entre l’octubre del 1940 i l’agost del 1944 l’ocupant nazi requisa diverses sales del Louvre per les quals transiten les obres espoliades a col·leccionistes jueus. Entre les quals, una dotzena de Picasso.
La realitat que l’exposició del Louvre-Lens dissimula, púdicament, és que Picasso era excessiu per als qui no endebades es diuen conservadors. Germain Bazin i René Huyghe, del Louvre, reconeixen als anys trenta “la genialitat” de l’artista, però li retreuen “aquesta deformació de la figura”.
La col·lecció personal de George Salles (1889-1966), director de Musées de France i abans conservador del Louvre, va aplegar fins a trenta obres de Picasso. Però les penjarà al seu despatx del Louvre, no al museu. Esclar que per a Picasso això ja era com entrar al museu sense avisar.
El 1947 Picasso dona deu obres importants als museus francesos, que li agraeixen, com a tot mecenes, amb el seu nom gravat en lletres d’or en una paret de La Rotonde d’Apollon, del Louvre. Canvis subtils.
Del juny a l’octubre del 1955, França li organitza una gran exposició. Però a l’extrem nord-oest del Louvre, al Musée des Arts Décoratifs, una institució autònoma. I si entre el 1960 i el 1963 una dotzena de Picasso entra a l’inventari del Louvre és perquè són part de la col·lecció Walter Guillaume, adquirida per França.
A partir del 1965 la relació es modifica: una vintena d’exposicions temporals penjaran al Louvre més de cent trenta Picasso. Moment cabdal, 1971: per celebrar els noranta anys de l’artista el Louvre penja vuit obres seves al costat de les de grans mestres. Una fotografia de la gran galeria, on no cap ni una agulla, registra la inauguració, en què el president Pompidou al·ludeix per primera vegada “a la necessitat que França disposi d’un museu Picasso”.
Quan Picasso mor, el 8 d’abril del 1973, sense testar, Jacqueline Picasso i l’únic fill legítim del pintor, Paul Ruiz Picasso, donen la col·lecció personal de l’artista, en què mestres antics (Le Nain, Chardin), coexisteixen amb els moderns (Cézanne, Matisse). Exhibida al pavelló Flore, del Louvre, passarà més tard al Musée Picasso.c
El 1971