La ciutat violenta

Tot crim, tot fet delictiu, comporta, a més de la responsabilitat individual de qui el comet, un substrat social que d’alguna manera el sustenta.

Sota aquesta premissa i amb la intenció d’entendre el context d’on surt el més roí –encara que de vegades pugui semblar el més èpic– de l’ésser humà, els especialistes fa anys que investiguen. Jordi Corominas (Barcelona, 1979) és un d’ells i publica La ciudad violenta (Península) un llibre on recorre els crims i fets delictius més famosos dels dos últims segles a Barcelona.

El camí és inacabable.

Vist en perspectiva, la ciutat comtal ha tingut de tot: bullangues (els historiadors Jordi Roca i Núria Miquel han publicat La bullanga de Barcelona /Rosa del Vents), pistolerisme, protestes socials, manifestacions revolucionàries, despropòsits i xantatges econòmics, crims sense resoldre, assassinats per amor i assassinats per desamor...

Barcelona, la ciutat de les bombes, la Setmana Tràgica, la d’Enriqueta Martí sobre la qual es va ordir la llegenda que segrestava i matava nens per vendre’n la sang com a elixir de la joventut a rics de la ciutat. Barcelona, la dels crims de Ricardito i els atacs homòfobs (aquell odi que sembla que ara ressorgeix), la dels dirigits a es- trangers (que també remunta), a mariners, a estudiants (avui evidenciem una ràbia latent explosiva); la dècada frontissa dels setanta (psicòpates i polítics), els vuitanta i l’estrany parèntesi cap a la refundació de la ciutat.

Barcelona, la del crim de Carmen Broto, la rossa prostituta sensual que lluïen com a trofeu, assassinada a cops i enterrada en un hort, i la de Sonia, transsexual, atacada per set caps rapats el 1991. Violències que es reciclen amb el temps i que, malgrat que es camuflen en la literatura o el cinema, tornen a tenir els seus equivalents successors en la vida real.

Molts s’han sentit (fatalment) atrets per la crònica negra, gènere a l’alça en els darrers temps i en tots els mitjans de comunicació. En el cas de Corominas vol ordenar i argumentar tot aquest magma que l’envolta. Dotar-lo d’explicació social, entrar en les raons profundes del despropòsit que acompanya cada crim o cada revolta.

Per això, a Barcelona, podem seqüenciar tres apartats cronològics: la violència política (del 1835 al 1939), la violència criminal (englobant casos del 1929 al 1991) i la ciutat refundada (o el present), entre el 1993 i el 2019. Ha buscat a les hemeroteques. “Sense periodisme no hi ha crònica negra i, durant dècades –afirma l’autor– les cròniques de La Vanguardia, van ser fonamentals”.

“Darrere de cada esclat de violència hi ha sempre alguna cosa més, un canvi de fase o d’etapa, una metamorfosi”. A Barcelona s’esmenten tres exemples paradigmàtics com a punt de partida. El primer, l’atac amb les bombes Orsini, resposta de la classe obrera a les salvatges condicions laborals de l’època.

El segon, el moviment encapçalat per mares i dones de reservistes, que van reaccionar contra una classe política entossudida a enviar els joves a una guerra llunyana. I el tercer, la canalització de la violència de la patronal per la via dels anomenats Sindicats Lliures, que expressaven el propòsit dels empresaris de prolongar, a costa dels treballadors, la prosperitat viscuda durant la Gran Guerra.

Ignacio Martínez de Pisón, autor de La buena reputación, diu: “es diria que cada episodi de violència no és sinó un símptoma d’una patologia o un malestar previ de la societat, l’espasme amb què aquesta intenta espolsar-se un dolor fosc”. D’aquesta manera, la crònica negra de qualsevol ciutat podria ser vista com el relat de les seves transformacions més profundes i, a la Barcelona dels últims segles, Corominas arrenca, el 1877, amb el “crim de l’ermità”.

Ens cita a la plaça Universidad. El recorregut comença en el número 29 del carrer Joaquim Costa, la casa on vivia Enriqueta Martí, la Vampira del Raval (avui balcó amb dues banderes espanyoles, llum blanc amb flors al sostre, damunt la fruiteria i a prop del que va ser un mític bar de copes, l’Almirall) i continua fins l’Hotel Le Méridien, a la Rambla, escenari, la dècada dels setanta, del “Crim del Gran Hotel Manila”.

Allà, un dimarts de novembre del 1971, algú que es feia passar pel Marquès de Alcántara (en realitat era un venedor de bíblies i professor de dibuix amb trastorns psicològics), i amb l’excusa de pintar un retrat, va posar fi a la vida d’una noia que estava a punt d’ingressar en un convent.

A l’habitació 424 van trobar, escanyada amb les seves peces de roba, María Dolores Llorens, de 27 anys. A terra, escampats, dibuixos i esbossos d’ella seminua.“Curiosament, quan a l’home (que en realitat es deia Manuel Sebastián) li van concedir l’indult, el 1975, ja s’havia mort a la presó”.

Dos dels casos més emblemàtics de la Barcelona contemporània són el de Carmen Broto, el 1949, i el d’Enriqueta Martí el 1912. Els dos, tergiversats perquè el relat triomfés. “D’Enriqueta es diu que va ser

una assassina en sèrie i no és cert, se li ha donat una explotació comercial, i a Carmen Broto no han passat de dir-li prostituta i espia. Ningú no s’ha preocupat de saber la veritat d’aquests dos éssers humans, i endinsar-s’hi. Així la llegenda té més suc”, lamenta el periodista i escriptor.

Perpetuar la mentida a favor de la llegenda, una estratègia habitual, no ha deixat de desencadenar equívocs. Molts dels que es van preguntar per les raons profundes de la violència, si més no urbana, que es va generar durant el procés (crema de contenidors, etc.), es pregunten ara per la ira juvenil generada amb els botellots, i es continuen qüestionant per què hem fet passos enrere amb l’augment de delictes homòfobs a Barcelona.

Ja Albert Camus es va barallar amb el seu amic Jean Paul Sartre perquè Sartre creia en la violència revolucionària i Camus la rebutjava (“La violència és inevitable i injustificable”). A poc a poc va anar prenent força el concepte de “violència estructural”.

El periodisme ha tingut paral·lelament –a vegades amb criteri, a vegades sense– un paper essencial en el tractament, l’autocensura i, de vegades, aire, de la crònica negra. A l’Hotel Ritz se’l va esmentar sense nom, durant molt de temps, com “un hotel important de la ciutat”. Calia salvaguardar persones i entitats. “Fins i tot hi ha recel amb el fet de posar els noms dels assassins al paper, encara que el sumari t’ho permeti –explica Corominas– i per això a finals dels noranta la premsa practica el que creu que és normatiu: les inicials”. Poques vegades la societat respecta el principi de privacitat.

Anys quaranta, fascinant, la teoria és que la premsa no parla de crims, però a l’hemeroteca n’hi ha. Al poder franquista no

El crim de la Manila.

Carmen Broto

“Cada episodi de violència és el malestar previ de la societat, l’espasme amb què mira d’espolsar-se un dolor fosc”, explica Ignacio Martínez de Pisón

“Dos dels casos més emblemàtics de la Barcelona contemporània són el de Carmen Broto i el d’Enriqueta Martí; tots dos tergiversats perquè el relat triomfés”

l’interessava que s’exposessin (en una dictadura l’ordre havia de ser o, com a mínim, semblar immaculat), però fins i tot el comissari de la brigada criminal va escriure un llibret d’amagat, en què detallava també, entre d’altres, el cas Broto.

I després hi ha, persisteix, la creació i recreació de mites i llegendes...

Amb 16 anys Juan Marsé és aprenent de joier. El matí del 11 de gener del 1949 surt de casa seva i en el límit amb Gràcia, a