La Vanguardia (Català-1ª edició)
Horitzó buit
Ha passat poc més d’un mes des de la victòria del Barça contra la Reial Societat, partit inaugural del campionat que va arribar precedit dels pitjors auguris. El mateix Barça que ara s’arrossega contra els equips que l’ataquen (Bayern) o es tanquen (Granada i Cadis), va jugar amb facilitat, ordre i vigor. L’afició va recuperar l’alè. Un imprevist optimisme es va apropiar de l’ambient. Memphis va alimentar més expectatives que cap altre fitxatge en els últims vuit anys. Ningú no va dir “això és el que hi ha”, ni es va descavalcar de la Lliga de Campions perquè no es poden esperar miracles, ni es va considerar un èxit acabar alt a la Lliga. Ningú no va detectar el procés autodestructiu que s’ha apoderat del Barça.
Aquest partit era transcendental per les circumstàncies que el presidien. Sense l’empara de Messi, el Barça podia enviar dos missatges: interioritzar el paper de víctima o acceptar amb enteresa el desafiament que li esperava. En definitiva, ser o no ser el Barça. Va triar el que convé a un gran club. Va prescindir d’excuses i va jugar com si res greu no passés, que és la manera adequada d’afrontar una temporada. Davant la Reial, es va observar un aspecte essencial en qualsevol organització eficaç: la cohesió i entusiasme.
No es van sentir missatges creuats, ni retrets. Va prevaler la unió en una tarda especial per tantes coses, i el retorn del públic al Camp Nou en va ser una. La resposta va ser impecable, fins al punt de convertir el cas Messi en un tema lateral. El més important era l’equip, el club, el Barça. Aquest 4-2 va insinuar el punt de partida per tramitar amb optimisme una temporada molt difícil. Lluny de persistir en aquesta idea, el Barça va començar un ràpid procés autodestructiu que té la pinta de voladura en tota regla.
Sis setmanes després del primer partit de la temporada, no hi ha racó del Barça sense conflicte. Pitjor encara, sense conflicte vociferat, indiscreció que empitjora les coses. Cada setmana es reprodueixen els mals resultats i les males declaracions. Si en el seu extemporani comunicat Koeman pretenia fer una crida al seny i a la unió, va aconseguir l’efecte contrari.
Piqué, que una setmana abans es va resignar amb el famós “això és el que hi ha”, va manifestar que no vestia la samarreta del Barça per acabar quart a la Lliga.
Conegudes les divergències entre el president Laporta i Ronald Koeman, la resposta dels jugadors al comunicat de l’entrenador és el penúltim pont que es trenca al Barça. Sempre n’hi ha un més per trencar-se. Laporta està a punt de desaprofitar els sis mesos de gràcia que es concedeixen als nous presidents. La gent no acaba d’entendre els seus moviments –Superlliga, Messi, Koeman, Luuk de Jong...– en un període que requereix molt el caràcter intrèpid i del lideratge que el va caracteritzar en el mandat anterior. Koeman s’entossudeix en el seu pla bonze. Cada dia es crema més. L’equip que tan bé va jugar davant la Reial Societat assumeix una pesada faneca de xacres, algunes de reals, la majoria autoinduïdes. La gent va al Camp Nou a desgrat, cada cop més irritada.
No hi ha un bri d’optimisme i cohesió aquests dies. Al Barça amb prou feines li queda temps per revertir una situació que amenaça de devorar-lo. La gent reclama un nou entrenador i discuteix noms, perfils i trajectòries. No es tracta d’això. El que s’esbomba, com en totes les grans, és una qüestió de poder i direcció. Arribat a aquest punt, el Barça no necessita un entrenador que mereixi la confiança del president, sinó un president que mereixi la confiança del nou tècnic. Cruyff va ser aquesta classe d’entrenador. Guardiola, també. No dirigien, governaven. Quants n’hi ha, d’aquests en l’actualitat? Cap a la vista.
La gent reclama nou entrenador i discuteix noms; no es tracta d’això