La Vanguardia (Català-1ª edició)
Lluita de classes al Prat
L’ampliació del Prat afecta totes les classes socials, els seus objectius econòmics. La incertesa sobre el futur econòmic de Barcelona i l’àrea d’influència provoca convergències de visions que la política descuida.
Entre l’empresariat català s’escampa la descoratjadora impressió que el Govern central ha lliurat l’ampliació del Prat a canvi de vots favorables als Pressupostos Generals de l’Estat. hauria canviat la interlocució directa dels últims mesos amb l’empresariat per una taula de diàleg que li pot oferir fruits polítics i parlamentaris evidents. La complicitat dels últims temps, entre el principal suport del projecte d’Aena –Foment, amb el seu president, al capdavant– i el Govern, pot saltar pels aires a causa d’aquest fracàs aeroportuari, al qual amplis sectors econòmics encara no es resignen.
Les hemeroteques testifiquen que l’avanç del procés ha debilitat la influència política de la burgesia catalana, també la seva força econòmica. Tot i que també es podria dir que aquestes coses van per barris. El 2015 el Financial Times qualificava el regent de l’univers de La Caixa, com l’“home de negocis més poderós d’Espanya”. Sis anys més tard, el financer català ha aconseguit el control de Bankia i com a conseqüència, CaixaBank lidera en solitari el rànquing bancari espanyol.
És evident que l’elit econòmica va tenir hegemonia discursiva durant el llarg regnat de (tots dos tenien un programa econòmic comú, amb eix en la inversió constant en infraestructures i la reclamació a l’Estat de més atenció econòmica) i que la va perdre amb l’última crisi econòmica i el procés. A aquest discurs inversor i desenvolupista es va acomodar fins i tot l’esquerra, des de
o , en el cas dels socialistes; fins a o
en el d’IC. Però aquesta assimilació va ser especialment intensa entre totes les famílies del nacionalisme i l’independentisme, que la va aplicar des del Govern. També ERC, des de
fins a
i el vigent
Ara, en canvi, predomina una desconfiança aguda cap a la majoria de les seves propostes, l’última: l’ampliació del Prat. És com si l’independentisme s’hagués emancipat a cop de baralles amb aquesta elit econòmica i qüestionés els plantejaments de la classe social a què havia considerat germen del factor diferencial català. Els esbroncs pels canvis de seus, els divorcis per les mesures fiscals i el temor de la decadència econòmica han passat factura, malgrat l’afany a no reconeixeho i atribuir-ho a la pressió de Madrid.
En l’inici del procés, els líders sobiranistes i independentistes donaven suport a les reivindicacions desenvolupistes i de despesa pública, que modernitzaven el país, però també suposaven beneficis per a les empreses; la més unànime, la de la potenciació de l’aeroport (el famós acte de l’IESE).
No només això, aquest programa es va enarborar com a reclam per a les classes mitjanes que fins aleshores no havien expressat gaires inquietuds nacionalistes, o almenys, molt moderades. S’assegurava que el nou perfil de l’independentista no era ni identitari ni cultural; els seus trets eren els de la protesta econòmica, amb vestit i corbata.
Segons els seus postulants, es tractava d’un canvi d’actitud de les capes centrals i majoritàries del país a causa d’una nova consciència d’injustícia econòmica, barreja de reclamació d’ajuda i atenció pública i revolta fiscal, després d’anys d’eufòria postolímpica a l’abric de l’oripell mundial de Barcelona. La política de l’Estat amenaçava amb la pèrdua d’estatus i el descens del nivell de vida, el lúgubre núvol de l’empobriment. El procés li va afegir altes dosis de radicalisme a l’acció política al discurs de les últimes dècades de la burgesia i el pujolisme. La independència com a port segur de la prosperitat econòmica.
No debades, la seva eclosió com a eix central de la política catalana es va produir en el moment més dur de la crisi econòmica, a partir del 2009. Aquest era el model econòmic del sobiranisme i l’independentisme. Una combinació de pla d’inversions i fiscalitat irlandesa. Una Barcelona gran i baixos imposats.
Una mica més d’una dècada després, la situació d’aquestes classes mitjanes no sembla que hagi millorat gaire. La Cambra de Barcelona, que presideix
ha presentat un estudi sobre indicadors de progrés i benestar en què, entre altres coses, es constata que els salaris reals a Catalunya estaven, just abans de la pandèmia, al nivell del 2003. I des de l’inici de la passada crisi financera, que també s’encavalca amb l’arrencada del procés, el poder adquisitiu no ha deixat de baixar, de manera agreujada els últims quatre anys, des del 2016, malgrat la recuperació econòmica. (lavanguardia.com/economia/20210915/7721577/ adquisitivo-salarios-estanca-nivel-ano2003.html). No és l’únic indicador, esclar, però és rellevant i en condensa altres que revelen el nivell de vida, la qualitat de l’ocupació i el canvi de model econòmic. El balanç és bastant trist i un dia algú haurà d’assumir el cost polític d’això. Tornant a l’aeroport, queda clar que alguns sectors de l’independentisme o han canviat de model o s’han oblidat del que postulaven deu anys enrere. El Govern de no sembla que en sigui conscient. Llevat que compti que la paciència d’aquestes classes mitjanes és infinita, malgrat les incerteses que Catalunya acumula després del procés, la crisi financera, el llarg xoc polític amb la burgesia i la pandèmia. Barcelona i Catalunya tenen molt per pensar sobre el seu model futur i el seu paper al món. La decisió sobre l’aeroport és una de les més transcendents. Però, esclar, cal treballar amb un projecte per a la ciutat. Quin és?
Els sindicats, per la seva part, secunden el fons de l’aposta pel Prat, malgrat que qüestionen el projecte tal com ha estat concebut per AENA; i critiquen la falta de perícia política a Madrid i Barcelona. (CC.OO.) i
(UGT) no troben gaires alternatives per assegurar més ocupació i més qualificat que apuntalar les seves potencialitats.
Segons els líders del procés, les classes mitjanes es van sumar per l’economia i la fiscalitat
Una dècada després, el poder adquisitiu dels salaris és als nivells dels primers anys del segle
Catalunya va incrementar un 12,4% les exportacions de productes agroalimentaris els primers set mesos de l’any, fins als 7.288 milions. Aquestes exportacions representen a més a més un 15,6% de les registrades a tots els sectors a Catalunya, segons dades del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural i la Promotora dels Aliments Catalans (Prodeca). / Redacció
Catalunya exporta un 12,4% més d’aliments fins al juliol