Aragonès té un pla

L’independentisme català va arribar unit fins a la declaració unilateral del 2017 però una vegada votada al Parlament, viu en un intens clima de divisió sobre la millor estratègia a seguir en el futur. La via pragmàtica escollida per Esquerra va ser solemnitzada ahir de manera clara i diàfana per part de Pere Aragonès al mateix escenari on es pretenia trencar amb Espanya fa quatre anys. El president va reafirmar l’aposta per la negociació amb el Govern central, davant “els gestos estèrils” que pretenen mantenir l’enfrontament contra l’Estat, en clara al·lusió a l’independentisme de Junts i la CUP. La seva fórmula és consensuar un referèndum amb el Govern central –mai imposar-lo–, que sigui avalat per tots els ciutadans, siguin independentistes o no, i que compti amb el suport de la comunitat internacional. Poques vegades el president va ser tan insistent quan es va obrir a tots els sectors del país i va insistir de forma clara: “Soc i seré el president de tots els catalans”.

El pla Aragonès és clar. Com ell mateix va dir, serà molt complicat i difícil, i es va posar en la pell de l’independentista escèptic que desconfia de les promeses del Govern i de les accions del que va anomenar deep state,enunsdiesenquèladetencióiposterioralliberament de Carles Puigdemont ha marcat l’agenda política. Però el líder d’Esquerra va ser clar: la seva aposta és l’única que considera possible, malgrat tots els problemes, desconfiances i ressentimentsquepotdespertar.Alsquerebutgenlaviadelanegociació, els va recordar que “no hi ha dreceres, ni solucions màgiques”. Per a Aragonès, la gran diferència respecte al 2017 és que ara a la Moncloa hi ha un govern que sí que està disposat a dialogar.

La seva intervenció d’ahir, en el marc i en el moment en què es va produir, és tota una declaració d’intencions. ERC està intentant aconseguir la quadratura del cercle consistent a assentar una negociació tan difícil amb el Govern central en la taula de diàleg, mentre que a Catalunya es pretén pactar els pròxims pressupostos amb la

CUP. Una aposta arriscada i complexa que només es pot entendre per la dura competència pel lideratge del bloc independentista.