CATALINA GÓMEZ ÁNGEL

Els sentiments del Niamatul·lah són contradictoris. La vida de la seva família va canviar des d’abans que els talibans prenguessin el control de les ciutats del sud de l’Afganistan el 12 d’agost passat. La batalla que van entaular l’exèrcit afganès i els talibans al perímetre urbà de Kandahar, on viu, va fer que ell, la seva dona i els quatre fills haguessin d’abandonar casa seva. No va poder tornar-hi perquè no té diners per reparar-la, com passa amb desenes d’edificacions que es veuen així que se surt de la ciutat, en direcció a Herat, a 577 km de distància.

El Niamatul·lah, 36 anys, viu ara a casa del pare, que tem que el capturin els talibans per la seva vinculació amb l’anterior govern. “Han estat mesos molt difícils”, diu aquest home que condueix un cotxe blanc amb el volant a la dreta, herència britànica, i que amb un somriure reconeix que entre tot el dolent hi ha un detall positiu: la feina que té ara és segura. La majoria de rutes del país es poden transitar amb tranquil·litat, una cosa estranya els últims vint anys.

“Ja no hi ha guerra”, reitera el Niamatul·lah. Es dedica a transportar passatgers entre la segona i tercera ciutat de l’Afganistan al llarg d’una carretera que sembla una llengüeta d’asfalt que avança entre quilòmetres de desert, creua els cursos de rius eixuts i travessa camps verds de fruiters –només algunes vegades, molt poques–, com els que creixen als voltants de Kandahar, famosa pels magraners. I també pels cultius de cascall.

Abans de marxar, el Niamatul·lah ha comprat ampolles d’aigua, pastissets de vainilla i unes quantes pomes per sobreviure a un trajecte que durarà 8 hores i mitja. Els explosius que van deixar els talibans en part de la carretera ja no existeixen. Ells mateixos els han netejat, però han deixat desenes de franges sense pavimentar. Això fa el trajecte encara més accidentat, com la història d’aquesta ruta, que té forma de mitja lluna, i que ha estat marcada per la guerra des dels seus orígens.

La carretera la van construir els soviètics a la dècada dels cinquanta, i el desembre del 1979 la van utilitzar per transportar els tancs que van passar des del

Turkmenistan i van arribar fins a la meridional Kandahar. Dies després van prendre Kabul. Però aquesta és una història de què el Niamatul·lah no en va ser testimoni. Ell ha viscut el control de la regió pels talibans, l’arribada dels nord-americans i les tropes de l’OTAN que es van instal·lar en bases al llarg d’aquesta ruta, pavimentada altre cop amb diners dels Estats Units, l’Aràbia Saudita i el Japó. Aquí van patrullar amb els seus carros blindats.

El desplegament militar aliat, recorda el guia, contrastava amb la simplicitat i pobresa de la vida local. La guerra, la covid i el canvi climàtic l’han fet encara més pobra. El Niamatul·lah s’atura per omplir el dipòsit a només 100 quilòmetres de Kandahar. “Aquesta benzina és més barata, ve de contraban de l’Iran”.

La frontera de l’Iran està a prop i s’hi veuen camionetes i autobusos amb desenes de persones que arriben des d’altres regions de l’Afganistan i prenen la desviació cap a la província de Nimruz, des d’on els afganesos travessen il·legalment el país veí. Diversos testimonis ens han explicat a Kandahar que milers de persones esperen per creuar. El bitllet costa avui deu vegades més que fa uns mesos.

El lloc on s’ha aturat el Niamatul·lah, com molts altres al llarg del trajecte, està format per petits magatzems i parades de fusta on es venen fruites, verdures, aigua, gasoses. Hi ha nens demanant diners, moltes motos, cases cobertes per la pols del desert i molt pocs talibans als

Construïda pels soviètics als anys cinquanta, per aquí van entrar els tancs el 1979 i ara els talibans

punts de control.

No demanen papers, ni tampoc obrir el capó del cotxe. Res. Tanta tranquil·litat és una ironia. Perquè el malson del conductor sempre ha estat trobar-se amb els milicians talibans. Tots els transportistes, inclosos els taxistes com ell, havien de pagar impostos als guerrillers i a la policia. Però el pitjor, explica, era la por d’una bomba. La regió és una de les més minades de l’Afganistan. Moltes persones hi han mort. També els pastors i nòmades que encara es veuen en una carretera en què a l’estiu les temperatures pugen per sobre de 50 graus centígrads.

Moltes de les poblacions de cases de fang que apareixen al mig del desert estan semiabandonades. N’hi ha més als afores de les bases militars que havien quedat sota el control de les forces afganeses. Moltes d’aquestes bases, protegides per murs de formigó i torres de ciment, estan intactes. També l’espanyola a la rodalia d’Herat. D’altres han estat destruïdes en els enfrontaments dels últims mesos, segons explica un venedor d’aigua que ha celebrat l’arribada dels talibans. Com molts a la zona, explica el Niamatul·lah, que ens prega que evitem parlar amb els locals. La discreció sempre és bona.c