L’ESPECTADOR

Venedor d’assegurances a la corda fluixa

Aquest és el seu primer debat de política general com a president. I li ha servit per demostrar tres coses. Primera: marca la diferència i controla el relat, la qual cosa significa que l’única estratègia oficial del seu Govern és la de negociar fins a l’esgotament, la mateixa d’ERC. Segona: transita per un carrer molt ample on l’independentisme tranquil i un enfocament de centreesquerra sense ensurts prova de connectar amb molta gent, inclosos votants de Junts, dels comuns i del PSC. I tercera: aparca l’èpica i avisa que això va per llarg, que és una manera de posar la bena abans de la ferida i de conjurar la pressa dels hiperventilats. Pere Aragonès és un venedor d’assegurances del Maresme que camina per la corda fluixa (no a l’ampliació de l’aeroport i sí als Jocs d’Hivern) amb un aplom funcionarial que li permet arribar a tots els públics sense entusiasmar-ne cap.

Atès que la política catalana està sotmesa a proves constants d’estrès, l’estil dièsel d’Aragonès sembla pensat per diluir aquest marc i generar la il·lusió d’una normalitat inexistent, que limita al sud amb la nostàlgia pel Primer d’Octubre i al nord amb la promesa d’un referèndum a l’escocesa que el PSOE nega i que ERC ven com el resultat inevitable d’aferrar-se a la taula de diàleg, peti qui peti. Potser el mèrit més gran de l’home que Junqueras va ungir és representar sense escarafalls i sense subratllats la figura incòmoda del líder que podria convertir-se en l’heroi de la retirada, a condició que no porti aquesta etiqueta i obtingui de Madrid alguna cosa que permeti afirmar que la consulta pactada està guardada al congelador, no al cubell de les escombraries.

Si Junqueras i Puigdemont han esdevingut els lideratges carismàtics d’un procés que es va col·lapsar, Aragonès és un gestor de transició a qui encarreguen una tasca gairebé impossible: mantenir el discurs sobre l’objectiu final alhora que aplica una nova estratègia que –doble salt mortal– ha de comptar amb la col·laboració d’aquells que són reticents a revisar el que es va fer l’octubre del 2017. Tot això ho ha de fer sense rebentar els ponts amb el Gabinet de Sánchez i sense xocar gaire amb unes elits barcelonines que preguen diàriament perquè ERC acabi sent com el PNB. Ahir, Aragonès va marcar distàncies respecte a Junts i la CUP.

Avui veurem l’Aragonès de les rèpliques, més efectiu. També sabrem quin nivell de desacord verbalitza Junts per acontentar la seva parròquia sense trencar la joguina. I serà el moment de comprovar si hi ha possibilitats de col·laboració del Govern amb els comuns i els socialistes pel que fa a l’agenda social i de reconstrucció postpandèmica.

El president és un gestor de transició a qui encarreguen una tasca gairebé impossible