Pactes de baix a dalt a Alemanya

En la nit electoral de diumenge els quatre candidats amb possibilitats d’estar en el pròxim govern alemany es van dedicar a debatre sobre el llarg període de negociacions que s’obre a partir d’ara. Els socialdemòcrates liderats per Olaf Scholz van guanyar cinc punts més que en les eleccions del 2017, mentre que la CDU/CSU representada per Armin Laschet va perdre nou punts i va obtenir el pitjor resultat de la seva història.

Angela Merkel se n’ha anat amb l’aurèola dels estadistes i el seu successor ha patit el revés més fort de la història del seu partit. La lògica de Scholz és impecable: com que els tres partits que poden formar una majoria han pujat en vots i escons, molt més que l’alternativa que encapçalaria una coalició conservadora, el retorn dels socialdemòcrates al poder és inevitable. Però no és del tot així i Angela Merkel podria ser cancellera en funcions fins a finals d’any perquè la cultura de pactes i de coalicions a Alemanya no s’improvisa en una tarda sinó que és fruit de llargues discussions en les quals es descendeix als detalls més petits fins a assolir un pacte de govern sòlid.

Fa uns anys els dos grans partits recollien el 90 per cent dels vots dels alemanys. Avui, els socialdemòcrates i democristians no arriben ni a la meitat dels vots emesos. Per tant és necessari negociar entre partits que representen interessos i posicions contraposades. És interessant assenyalar que les primeres aproximacions de converses de pacte s’han produït entre Els Verds i els liberals del clàssic FDP.

Primer s’han de posar d’acord els dos partits més petits per dirimir les seves diferències en impostos, medi ambient i distribució de la despesa. Entre una política d’esquerres o liberal. Determinaran la gran política que pilotarà el centreesquerra o el centredreta. La ultradreta de l’AfD queda fora de qualsevol pacte. El gen dels liberals s’acobla més a la dreta i el dels Verds a l’esquerra. Una cancelleria Scholz o Laschet depèn de la marató negociadora dels dos partits petits. I no al revés.

La fragmentació de l’electorat és freqüent a molts països europeus on les majories absolutes escassegen o són impossibles. Fins i tot en sistemes de representació directa com el britànic cal recórrer de vegades a pactes amb un partit menor.

La premsa alemanya és cauta en aquests primers dies perquè no s’ha de desestimar cap combinació. Ni tan sols una gran coalició entre els dos grans que ha funcionat en els últims mandats d’Angela Merkel. No s’ha d’oblidar que Scholz és ministre d’Economia en la gran coalició que continua vigent en teoria fins a la formació d’un nou govern federal. Podria repetir-se, improbable però possible, una coalició dels dos grans atorgant la cancelleria als socialdemòcrates, que s’han comportat com un partit d’Estat donant suport a Merkel en dues grans coalicions.

L’aposta per Europa de l’economia més important del continent és inqüestionable. Un canvi de cares i d’estils després de 16 anys de lideratge conservador forma part de la cultura de l’alternança des que l’SPD va governar a partir del 1969 quan Billy Brandt fou nomenat canceller.

Alemanya és el motor d’Europa, però no pot imposar els seus criteris polítics sobre els altres, especialment sobre França, que és l’altra pota imprescindible per garantir l’estabilitat de la UE. Res sense França, deia Helmut Schmidt en plena guerra freda. És tan important qui serà el president de França l’any vinent com qui ocuparà la cancelleria de Berlín.

La complexitat de la pròxima coalició serà en clau interna alemanya, però la seva projecció a Europa i al món serà decisiva.

Els reptes europeus del nou canceller miraran també a Hongria, Polònia, Eslovàquia i Txèquia, països amb corrents de fons poderosos que xoquen amb el concepte i les formes de les directives que arriben de Brussel·les. Al sud, compost per Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia li correspon més protagonisme per poder reduir les diferències econòmiques amb la resta de socis del nord.

Encara que pot semblar una observació innecessària, la prioritat de la Unió Europea és evitar els conflictes i guerres entre estats que al segle passat van aturar la civilització europea en dues ocasions. Alemanya va encetar aquelles confrontacions. És evident que ningú no vol repetir aquells horrors, però per això és necessari respectar les institucions i tots els ciutadans amb qui ens uneixen més coses de les que ens separen. El Brexit, encara que Boris Johnson no ho reconegui, va ser un gran error que s’evidencia aquests dies.c

Els Verds i els liberals, amb idees i programes contraposats, decidiran el futur canceller

comunicacions de totes les fases processals arribin a les adreces postals oportunes, seguint la mateixa lògica que fa servir el dret processal comú o general.

Aquesta justícia de fireta s’afegeix a l’inexistència d’un defensor del feligrès on poder denunciar el cas, fet que provoca endinsar-se en el món de la més completa arbitrarietat i abús de poder.

Ramon Reixach i Puig

DPA / EP