Psicologia de les multituds

Psicoanalista i professor de la Universitat Oberta de Catalunya el nostre desig) com a referència funciona, que un no està sol. I, per descomptat, per als altres, per evitar passar desapercebuts i evidenciar que s’és algú per a aquesta àmplia comunitat presencial i virtual. La paradoxa és que, en realitat, només comptem com un dígit més, que s’afegeix al conjunt i es crea així la mística de la xifra: “Érem més de... I jo també hi vaig ser”. Aquí la subjectivitat queda dissolta en la multitud perquè al final només importa el número global. On és, doncs, el nostre benefici, més enllà del reconeixement virtual i efímer d’aquesta presència?

Sembla que del que es tracta en aquestes trobades massives –a més del reconeixement– és de la satisfacció que troba cadascú mirant, sent vist, parlant, cridant, insultant, barallant-se, bevent, saltant... Es tracta de participar d’una escena on la presència de molts cossos sembla que garanteix que cada un obtindrà el seu benefici. L’efecte multitud produeix la il·lusió que aquesta satisfacció serà sense pèrdua i que plegats arribarem al clímax. Per això les multituds tenen futur, fins i tot en la pandèmia. Mantenen la il·lusió de gaudir com si fóssim un sol cos, sense res que ens pugui limitar.

Els actes de destrucció i pillatge (minoritaris, però espectaculars) també troben un refugi en la multitud, que els contempla horroritzats i fascinats alhora. Per a alguns (molt joves), segurament és el seu ritu de baptisme social: els filmen, els viralitzen i en gaudeixen impunes. El que encara no saben és que aquests focus –que els il·luminen com a herois de la nit– aviat s’apagaran i ells tornaran a la solitud.