La seguretat, política igualitària

La primera missió d’un govern és assegurar un nivell de benestar suficient que garanteixi el progrés individual i col·lectiu de la ciutadania. En l’àmbit municipal, la seguretat, la neteja i l’habitatge són tres elements bàsics per fer-ho possible. Si vivim en una ciutat segura, on l’habitatge és accessible i amb un espai públic de qualitat, és més fàcil per a tothom desenvolupar el seu projecte vital individual i, d’aquesta manera, contribuir al progrés col·lectiu de la societat.

A Barcelona el govern de Colau i Collboni ha fracassat. L’accés a l’habitatge a la nostra ciutat és per a molts una proesa i per a la majoria del jovent un impossible. Pel que fa a l’espai públic, s’ha abandonat el model Barcelona per entrar en una espiral d’actuacions tàctiques, efímeres i mancades de projecte, que contraposen la sostenibilitat amb el creixement econòmic. Finalment, pel que fa a la seguretat i a l’incivisme, les dades i els fets demostren que continuen sent la principal preocupació de la ciutadania.

Hi ha una relació directa entre qui governa la ciutat i els índexs de delinqüència. A partir del 2016, amb l’arribada dels comuns de la mà dels socialistes al govern, la inseguretat comença a disparar-se com un problema social.

Presidenta del grup municipal de JxCat a l’Ajuntament de Barcelona

Un any abans, el 2015, la inseguretat era el setè problema de la ciutat. En sis anys ha esdevingut la primera preocupació. Són els anys que Ada Colau i Jaume Collboni han governat la ciutat.

A Barcelona, la incapacitat de gestionar la seguretat té una arrel ideològica. Els comuns han legitimat diversos estadis d’incivisme, han atribuït l’ordre i la seguretat a posicions conservadores i han mirat cap a una altra banda mentre perdien el control de la ciutat. Ha estat un greu error que l’entrada dels socialistes de Jaume Collboni al govern municipal ha perpetuat.

L’any 2020 un 23,5% dels barcelonins van patir algun delicte. Era l’any de pandèmia i, per tant, amb escassa activitat al carrer. Els dos anys anteriors, en situació de prepandèmia, les dades són terribles: un 30,9% el 2019 i un 31,8% el 2018, les xifres més altes des del 1983, quan comencen les dades de victimització. Això vol dir que gairebé un de cada tres ciutadans va ser víctima d’un delicte.

La inseguretat és avui a Barcelona l’amenaça principal contra la llibertat de moviments a qualsevol lloc i hora, la llibertat sexual o la llibertat econòmica i laboral. I precisament per això, la inseguretat ataca i debilita la idea mateixa d’igualtat d’oportunitats entre tots els barcelonins i barcelonines, ja que la pateixen més les classes i barris populars que els sectors benestants de la ciutat.

Viure amb seguretat és, per tant, una política social de primer ordre; hauria de ser una prioritat per a un govern suposadament d’esquerres com el que Ada Colau i Jaume Collboni, amb el suport diligent d’ERC, diuen que són. La seva negligència i incapacitat tenen un impacte directe sobre els col·lectius més vulnerables i els barris més fràgils. Com a barcelonina i com a progressista, aquest fet m’entristeix i em revolta.

Cal tenir present que, en la mesura que la inseguretat ataca el principi d’igualtat d’oportunitats, contribueix també a generar un ecosistema idoni per al creixement de l’extrema dreta. Ho hem vist a França i ho veiem als nostres barris, mitjans de comunicació i xarxes socials, per part d’una extrema dreta creixent. La inseguretat és sempre el seu cavall de batalla. Per tant, si

La seguretat hauria de ser prioritària per a un govern suposadament d’esquerres

volem evitar que a Barcelona l’extrema dreta creixi d’acord amb certs discursos populistes en matèria de seguretat, ens cal un bon govern que garanteixi la igualtat d’oportunitats. Això vol dir treballar per una Barcelona ambientalment sostenible, econòmicament pròspera, urbanísticament eficient i també cívica i segura. Sense seguretat no hi ha igualtat d’oportunitats i sense igualtat d’oportunitats no hi ha ni progrés individual ni col·lectiu. Posar fi a la inseguretat afebleix el discurs de l’extrema dreta; garantir-la és igualar oportunitats. No hi ha millor política antifeixista.