Jocs i misses mortals

Netflix ha nascut per emetre sèries com El juego del calamar, d’aquestes que t’empasses de manera incontrolada. N’hem vist abans el concepte a les produccions de l’estil de Battle royale: un grup de desconeguts es troben en un indret remot on han de superar proves i lluitar entre ells per sobreviure, en aquest cas a partir de jocs infantils. És molt hàbil la proposta de Hwang Dong-hyuk, que escriu i dirigeix els vuit episodis. El disseny de producció és exquisit i colorista, i emfatitza com n’és, de recaragolat, el joc. Les pinzellades de les víctimes són justes però suficients per mantenir la tensió i que el dramatisme funcioni en les escenes clau (la prova amb les bales n’és un exemple). I, a més, troba la manera de definir i diferenciar l’obra a escala conceptual: és la crítica a una societat capitalista concebuda per endeutar el ciutadà fins a les celles (i deixar-lo desemparat a la mínima).

Segons Ted Sarandos, l’home que mana a Netflix, té el potencial de convertir-se en la sèrie de més èxit del catàleg, una fita extraordinària perquè es tracta d’una obra coreana. El que desperta més curiositat, però, és veure com s’espremeran els milions d’espectadors. Convertiran El juego del calamar en una franquícia? No només pot tenir noves temporades (com insinua el final de la primera), sinó que es poden crear spin-offs produïts als diversos mercats on està instal·lada la plataforma: es canvia l’idioma, es retoca l’estètica i s’adapten els jocs infantils locals per reconvertir-los en proves mortals. Dong-hyuk ha iniciat un univers directe, atractiu, ple de possibilitats i altament inflamable: també pot cremar-se en temps rècord si s’explota sense cura.

No és un mal setembre per a Netflix, que també ha estrenat Misa de medianoche ,una proposta tan intensa com profundament sacrílega. A Crockett Island hi viuen poc més d’un centenar de persones, que veuen com la quotidianitat decadent s’altera amb l’arribada d’un jove mossèn i d’una presència sobrenatural. El creador Mike Flanagan (La maldición de Hill House) exorcitza tota la seva mala llet envers el catolicisme en un exercici que confia molt més en la conversa reflexiva que en el terror. Es passa amb la durada dels diàlegs en determinats moments? Sí, però s’agraeix una proposta autoral que es diverteix emprant la Bíblia com una arma llancívola. Si es tracta d’esperar autors amb candeletes a Netflix, Flanagan ja és indispensable. No sempre l’encerta (com va passar amb La maldición de Bly Manor), però gosa apuntar alt.c