Un conjur contra la misogínia

Res més fàcil que reconèixer una bruixa si ens la creuem pel carrer. Solen ser velles de cabells llargs i grisos, volen despullades a la llum de la lluna sobre pals d’escombra o a cavall d’una cabra, es cobreixen el cap amb barrets punxeguts i de les seves cares verdes i ferotges en broten berrugues repulsives i pèls com filferros a la barbeta. Porten la maldat gravada al seu cos, són éssers sexuals més enllà de la seva edat fèrtil i el més probable és que es dirigeixin a copular amb el diable. Així les van imaginar els escriptors i els artistes, encorbades per l’edat i la lascívia, projectant sobre elles l’ansietat que desperten les dones lliures que han estat tocades pel poder que dona el coneixement. En una de les estampes més terribles de la sèrie Los Caprichos, Goya representa una espantosa bruixa amb el tors despullat. Agafa per les mans i els turmells un nen que utilitza com si fos una manxa per avivar el foc d’un braser mentre al seu costat una altra llepa el minúscul penis d’una criatura... Tota la monstruositat de l’ésser humà més enllà de qualsevol explicació.

Així doncs, no em diguis bruixa. Les bruixes han personificat tot el que fa por de les dones, i la por és l’arma més perillosa perquè desencadena l’odi. Durant segles el càrrec de bruixeria es va utilitzar per desempoderar i castigar l’amenaça que suposaven les dones en una societat patriarcal. Van patir, elles sí, una frenètica caça de bruixes en què la gent testificava sobre crims invisibles per als altres i al caire de l’absurd, davant un tribunal que preferia fets imaginaris a proves reals i que executava innocents sàdicament. Un espantós genocidi que només a Europa es va emportar les vides de 70.000 persones. A l’Índia encara avui centenars de dones són assassinades o linxades sota el pretext de practicar la bruixeria per apropiar-se de les seves terres i béns. A l’Aràbia

“Bruixa” no és un insult innocent: sorgeix de la creença que avergonyir i humiliar una dona en debilita el poder

Saudita els tribunals continuen dictant condemnes a mort i a Ghana han habilitat els campaments de bruixes, on van a parar dones grans o pobres a qui culpen d’infertilitat, d’una mala collita o d’una destrempada, com ja va fer el poeta romà Ovidi, que a la seva Ars amatoria carrega contra una bruixa per justificar la seva desastrosa actuació sexual.

Una bruixa, al cap i a la fi, és una dona amb poder. I malgrat els esforços del feminisme per abraçar-la com un símbol de llibertat sexual i intel·lectual (“som les netes de les bruixes que no vas poder cremar”), el temor que provoquen continua alimentant bona part dels insults actuals. L’últim es va sentir la setmana passada al Congrés per part del diputat de Vox José María Sánchez a la socialista Laura Berja, imagino que convençut que avergonyir i humiliar una dona en debilita el poder.

Feu-me un favor: si teniu la fortuna de creuar-vos una bruixa pel carrer, demaneu-li que li llanci un conjur contra la misogínia.