Més enllà del gènere

Inauguració Festival Life Victoria Intèrprets: Fleur Barron, mezzo; Julius Drake, piano

Lloc i data: Recinte modernista de Sant Pau (27/IX/2021)

Es dubta, crec que sense motiu, a l’hora d’atribuir a cantant dona la interpretació d’aquest meravellós i poètic Winterreise, cicle de cançons que Schubert va escriure cap al final de la seva vida, molt jove, sobre text del seu contemporani Wilhelm Müller. En realitat, qui és aquell amor pel qual emprèn el viatge, pel qual no pot triar –diu– “l’hora de sortida”, enfrontat davant d’un camí fosc? Sens dubte el terreny simbòlic aquí és dominant, i sobretot el drama que transcendeix davant el seu –sense saber l’hora– esperat final.

Aquí, en lletra i música, tot sembla que transcendeix l’avui tan subratllat tema de gènere. A més, el lied sempre especula amb una narració que malgrat el seu missatge directe, del diàleg amb l’espectador transcendeix aquesta dimensió i pot incorporar a través de l’intèrpret el plànol següent, el de qui narra la història. I això va fer la magnífica mezzo britànica Fleur Barron amb el mestre, amb majúscules, Julius Drake, en el que podem considerar un punt de referència en els anys d’història ja important del festival Life Victoria.

La versió de Barron va ser commovedora, i és difícil trobar paraules que no siguin adjectius d’admiració, que la descriguin. És important subratllar que aquesta obra, com poques, presenta una fusió entre paraula i text musical que ens porta a un terreny d’intimitat, sense artefactes, com la preciosa cantarella de l’orguenet de maneta que tanca el cicle, amb aquell missatge de la continuïtat del popular i famós rierol de la vida i la cultura. Paraules de Müller que el músic, en la profunditat del seu ésser, va fer seves i els va donar una projecció personal que van més enllà de la literalitat.

Brillantor en la veu, amb una convicció envejable i una eficaç regulació entre el naixement i la culminació de la frase; virtuts de Barron, sempre en identitat amb el piano. Una magnífica expressió en escena de la cantant, que guardava fins i tot les paraules per a ella mateixa (o per a tothom) en les seqüències pianístiques a solo amb què culminen molts episodis. Un bellíssim fons al cos de l’emissió que col·loca la veu de manera molt eficaç seguint el text musicat, i una expressió interior difícil de descriure com tot allò que dona identitat a l’art. Llàgrimes humanes (vegeu el núm. 6) que es fonen en l’esdevenir de la natura en el cicle de vida, mort i vida. Però a més una cosa semblant al swing en l’expressió, que conjuga la intensitat expressiva i una rítmica interior que flueix en la frase quan parla al curs d’aigua. I l’expressió renovada quan somia amb la primavera. Més podríem dir en termes d’expressió, tècnica vocal que col·loca la veu deixant entreveure el fons alhora que la paraula, amb una delicada mitja veu.

En fi, què podem dir davant una bellíssima manifestació d’art en un entorn que no es queda enrere: a través d’uns finestrals, l’impressionant pati de Sant Pau, i davant dels intèrprets, la Sagrada Família… A l’inici, la mezzo Mercè Bruguera i la pianista Teodora Oprisor van donar realçament al cicle Life New Artists amb versions atractives de diferents lieder de Schubert de temàtica semblant.c