Alejandro Palomas: “Ser invisible amb l’edat és com una benedicció: ets lliure!”

L’escriptor barceloní publica ‘Un país con tu nombre’, sobre les segones oportunitats

Aquesta és, entre altres coses, una història d’amor entre un home, una dona i una elefanta. Sí, ho heu sentit bé. Alejandro Palomas, mentre l’escrivia, va viure una experiència dolorosa –la mort dels seus pares, de càncer, amb només vuit dies de diferència– que el portaria a entendre bé el sentiment d’orfandat. “Havia d’abandonar el meu planter de personatges habituals, l’Amalia, etcètera, i buscar un altre elenc. El meu planeta anterior ja no existia. Durant els set mesos d’agonia de la mare jo vaig estar escrivint la novel·la i vaig haver d’invocar una família nova: en Jon i l’Edith, dos veïns d’un poble”.

Així doncs, Un país con tu nombre (Destino) és també un homenatge ulterior (el títol el va suggerir la seva mare) després d’haver guanyat el premi Nadal el 2018 amb Un amor. Aquesta vegada ens convida a visitar un món oníric. Una emotiva història sobre la importància de perseguir els nostres somnis. “Enmig de la pandèmia, i havent escrit sempre quan el meu entorn estava bé, com encararia ara l’orfandat? De vegades els moments de catàstrofe o confinament et serveixen per repensar. Tenim dret a les segones oportunitats”.

I va voler donar segones oportunitats a dos personatges, “els que més s’assemblaven al tipus de gent que jo vull tenir el meu costat ara”. D’una banda, en Jon, veterinari cuidador d’elefants al zoo (“Lloc que, com jo, odia”) i l’Edith, vídua que viu amb els seus onze gats. Els únics habitants d’un llogarret abandonat. Veïns solitaris, primer, i ara (tenen 75 i 59 anys) bons amics, no s’imaginen que la nit que el penell del vell campanar gira perillosament iniciaran una aventura singular.

Va voler dotar-los d’aquestes edats a propòsit, explica Palomas, perquè “són les edats invisibles per a homes i dones. No està tan malament. Perquè si ets invisible ningú no et mira, i si ningú no et mira no has de respondre a ningú. I ets lliure!”. I conclou: “És el pas d’un càstig a una benedicció”.

La Susi, l’elefanta, el tercer puntal de la novel·la, existeix. “Es continua esllanguint al zoològic de Barcelona”. Palomas, que detesta aquests llocs de tancament d’animals, manté que a la Susi l’han de traslladar al refugi del sud de França.

I que tota aquesta clarividència la deu a la pandèmia i a la pèrdua. “Hi ha vides en què sembla que no passa res i, de sobte, quan et relaxes, passa tot. La vida no para de jugar amb nosaltres mai. Si no això seria avorridíssim...”.

“Li vaig prometre a la mare que trauria la Susi del zoo: encara que m’hagi d’encadenar al reixat”

L’amistat entre en Jon i la Susi, la relació entre l’Edith i la seva filla Violeta, separades durant dècades, i una hora de la nit —“l’hora trèmula”— en què passa tot construeixen una història sobre l’amor amb majúscules, sobre l’honestedat amb els propis somnis i sobre la llibertat portada a l’expressió més pura.

“No tinc fills, soc cataclísmic i li vaig prometre a la mare que trauria la Susi del zoològic. Encara que m’hagi d’encadenar al reixat”. Alguns ja s’han mobilitzat.c

MIQUEL GONZÁLEZ / SHOOTING Palomas, premi Nadal 2018, va escriure el llibre mentre, amb 8 dies de diferència , morien els seus pares