Les prioritats del debat

Tot debat de política general té com a objectiu presentar i discutir les prioritats d’acció governamental, que lògicament ha d’atendre les necessitats més apressants del país. El que va acabar ahir, primer d’aquesta legislatura i trenta-cinquè des del restabliment del Parlament, va començar dimarts amb una intervenció de dues hores del president Pere Aragonès, que va desgranar diverses mesures socials, sanitàries i econòmiques. Per exemple, la gratuïtat de l’escolarització de 0 a 3 anys o un impuls decidit als programes d’energies renovables.

Però dimarts el president també va dir que el seu objectiu principal és culminar la independència, mentre mantenia l’aposta per la taula de diàleg entre la Generalitat i l’Estat. Provava, doncs, d’aconseguir una cosa ben difícil: acontentar tant els que insisteixen en la unilateralitat com els que saben que fora de la negociació només hi ha dreceres cap a la frustració.

Tots els països comparteixen, en una mesura o una altra, problemes peremptoris que amenacen la seva subsistència. La crisi climàtica avança inexorablement. La crisi energètica ja és un fet amb una repercussió tangible sobre la factura de la llum domèstica. La inflació va pujar al setembre un 4% (l’índex més alt des del 2008). L’escassetat de matèries primeres entorpeix els subministraments, els processos industrials i l’activitat comercial. La pandèmia segueix viva, tot i que declinant al nostre país, i els greus efectes econòmics que té estan a la vista.

En aquesta tessitura, les propostes de resolució que va semblar que centraven l’atenció dels partits durant el debat van ser les relacionades amb la independència i la seva presa de posició respecte a un referèndum. Concretament, va obtenir un relleu particular la proposta de la CUP per dur a terme un referèndum d’autodeterminació no acordat abans que acabi la legislatura l’any 2025, tot i ser ben coneguts els costos judicials que això tindria, d’entrada, per a la Mesa del Parlament. Aquesta proposta va ser a la fi rebutjada majoritàriament pel Parlament –87 vots en contra, 9 a favor i 33 abstencions–, ja que ERC s’hi va abstenir i Junts va votar negativament, subratllant una vegada més la divisió imperant en qüestió de ritmes i estratègies entre els sobiranistes. I reflectint, de pas, la incoherència que suposa donar prioritat a una proposta tan àmpliament rebutjada, així com l’habilitat que té la CUP, amb una representació parlamentària minoritària, per marcar l’agenda dels debats polítics.

Aquesta divisió independentista i, és clar, parlamentària va tenir altres expressions, com la plasmada en la iniciativa d’ERC per avalar la taula de diàleg, que va comptar amb vots favorables del PSC i contraris de Junts, la CUP, Cs i Vox. Tot i això, ERC i Junts van coincidir en el vot afirmatiu, i ho van fer també amb el PSC, en la resolució sobre els Jocs Olímpics d’hivern. Malgrat haver naufragat el 2017, el procés continua cuejant i la independència i els seus mecanismes es continuen imposant com a temes estel·lars al Parlament. La desmobilització sembla preocupar més els partits independentistes que no pas la gestió del país. Potser tot això obeeix a una inèrcia ja sense sentit quan el 80% dels catalans, segons l’enquesta que va publicar aquest diari diumenge passat, entenen que únicament la negociació permetrà trobar una sortida al conflicte entre la Generalitat i l’Estat. Essent així les coses, centrar-se en proposicions que conviden a repetir errors, i que a sobre evidencien i aprofundeixen la divisió independentista, en detriment a més a més de qüestions més candents, és ben discutible.c

La CUP es va quedar sola defensant la seva proposició de referèndum no pactat