Els quatre cantons

Han passat quatre anys des d’aquell primer d’octubre del 2017. Prou temps per cursar una carrera universitària després de l’arribada del pla Bolonya. O per esgotar una legislatura completa al Parlament de Catalunya (una d’aquelles que hauria de consumir el temps establert i normal però que fa anys i panys que no es produeix i que ens semblarà un fenomen extraordinari si la tornem a veure). Em sembla haver llegit que els maies seguien un cert pols de quatre anys en les seves prediccions, encara que els calendaris lunisolars aplicaven el cicle de dinou anys de Metó. En fi, tant és. Que són quatre anys, vaja, com el lapse temporal que regula els anys de traspàs. I que aquí seguim, als antípodes del Vals de aniversario de Jaime Gil de Biedma, en aquell poema en el qual la parella i l’amor han complert tres anys i “Nada hay tan dulce como una habitación / para dos, cuando ya no nos queremos demasiado”. Entre una part de la població catalana i una altra part de l’espanyola més aviat l’esperança seria que els quatre anys transcorreguts facin que no ens odiem massa. I això per no insistir que té tota la raó Salvador Illa quan diu que cal establir un diàleg entre catalans. Perquè, per tornar al mateix poema: “(…) este sabor nostálgico, / que los silencios ponen en la boca, / posiblemente induce a equivocarnos”.

Odi és una paraula dura i un sentiment horrible, però se’m fa difícil no reconèixer que fa quatre anys es va sembrar en alguns cors quelcom més fort que l’aversió. I sens dubte el diàleg que ara invoquem va brillar per la seva absència durant un llarg temps.

La nostra malaltia moral va cobrar forma en la tristament cèlebre sessió del Parlament del 6 de setembre, quan sense debat ni respecte pels mínims requisits democràtics es va tirar endavant un referèndum d’autodeterminació que a més a més es pretenia vinculant (ni més ni menys). La burocràcia i el reglament per sobre dels principis. I una escena que va ser pròleg nefast d’un temps de divisió que es va consagrar en aquell dia de fa quatre anys.

La votació, la protesta, el referèndum o el plebiscit (poden triar la paraula que s’estimin més) es va celebrar –no sé si és el terme apropiat– en un clima insà, amb cops de porra i aldarulls que –estic convençut– van portar a les urnes molts d’indecisos. I mancat de garanties i sindicatura electoral. És una història terrible de despropòsits i errors que encara avui, quatre anys més tard, no ha cicatritzat. I que trigarà a fer-ho.

En aquest quart aniversari, encara hi ha qui s’entossudeix a defensar el suposat mandat democràtic (sic) de l’1 d’octubre. Ja hem votat, diuen. I places que van ser de la Constitució s’han reanomenat amb la data màgica i mítica. Un dia fundacional que es va diluint, malgrat tot. Però el discurs oficial de bona part de l’independentisme hi continua instal·lat, en una realitat no sé si paral·lela, però com a mínim fantasiosa. Caldrà recosir aquest país, vull dir Catalunya, però també el conjunt d’Espanya, des d’aquells quatre cantons distants i que continuen acantonats. Els irredempts de la independència, els seus homòlegs de la unitat indivisible de la pàtria i els possibilistes que creuen sincerament i racionalment que un referèndum amb garanties i pactat pot ser la solució o els que jutgen que el que faria seria agreujar el problema. Mentrestant, van passant els anys i tot queda per a un futur que es desdibuixa i es pot fer malbé.c

En el quart aniversari, encara hi ha qui defensa el suposat mandat democràtic (sic) de l’1-O