Els incompatibles

Una de les qüestions que emmetzinen la vida d’aquest país és la impossibilitat d’arribar a acords d’Estat entre els grans partits. Està pendent la reforma de la Constitució, que ja ni s’esmenta. Fa anys que el finançament autonòmic es podreix en algunes golfes. L’educació, com se sap, la canvia cada nou govern. Pel que fa a la qüestió catalana hi ha més distància entre el Partit Popular i el Socialista que entre aquest i Esquerra o els comuns. La reforma laboral es farà contra el PP. Rajoy li insinua a Casado que haurà de canviar el sistema públic de pensions que està reformant l’actual Govern central. I ja sabem el que passa amb la renovació institucional.

Un país no pot viure castigat per aquesta incertesa de futur i aquesta inseguretat, que al final esdevé inseguretat jurídica. Alguna cosa falla perquè aquest país no tingui una sola coincidència en les relacions entre els dos únics partits amb possibilitats de governar. Em va semblar intuir una explicació

No m’atreveixo a parlar d’odi entre Sánchez i Casado, però s’hi assembla

en l’última sessió de control a l’Executiu: Pablo Casado va fer tres preguntes al president. Eren tres preguntes sobre assumptes que estan en el debat públic. I què va fer el senyor Sánchez? Ignorar-les, respondre amb altres preguntes com si l’oposició fos la controlada, i considerar-les insults.

En la manera de preguntar del senyor Casado hi va haver, en efecte, agressivitat provocadora. En la manera de no respondre del senyor Sánchez, una mala entesa del diàleg parlamentari potser més greu que les ofenses que havien provocat la reprimenda de la presidenta Batet. No m’atreveixo a parlar d’odi entre els dos grans líders, però s’hi assembla molt. És evident que són incompatibles. I si aquesta incompatibilitat fa impossible el diàleg, boicoteja els acords i transita inseguretat de futur, està causant un greu perjudici al país. Perdonin-me la duresa, però en sobra un. I probablement tots dos.c