La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’ampolla mig buida
Després de molts mesos de confinament i de tocs de queda sembla que hem redescobert el fenomen dels botellots, que òbviament ja existia abans del maleït coronavirus. Però també és just dir que es tractava d’un fenomen de grups més reduïts, que poc tenien a veure amb les desenes de milers de persones que s’han aplegat a Barcelona durant les festes de la Mercè, entre les quals s’han camuflat algunes desenes de delinqüents i oportunistes que han aprofitat el desgavell per cometre tot tipus d’actes vandàlics. Segur que aquests desaprensius no són representatius dels altres milers de joves que han participat als botellots, però han aconseguit posar el focus en aquest fenomen fins a assolir que es percebi com un problema d’ordre públic.
Deixo per als sociòlegs, psicòlegs i antropòlegs quines són les causes profundes d’aquests fenòmens, però per a qualsevol observador de la nostra societat sembla obvi que, per primera vegada en moltes generacions, es trencarà una constant i és que la generació dels nostres fills viurà pitjor que la dels seus pares. L’anomenada classe mitjana, que ha estat la icona del nostre Estat de benestar, s’esfilagarsa pels quatre costats. Si ens fixem en alguns indicadors, aquesta conclusió sembla fàcilment defensable. Amb les dades d’Eurostat a la mà, els joves espanyols, de mitjana, deixen de viure amb els pares als 29,5 anys, dada que contrasta enormement amb l’edat d’emancipació dels joves francesos, que surten del niu als 24 anys de mitjana, i ja no parlem dels suecs, que s’emancipen als 19,7 anys.
La recent enquesta de la joventut de Barcelona revela que el sou mitjà dels joves de la ciutat, fins als 34 anys, és de 880 euros, que no arriba ni tan sols al salari mínim interprofessional, i per descomptat no permet viure de forma independent, amb el preu de l’habitatge pels núvols; en molts casos només dona per compartir pis o llogar una habitació. I això serveix per als que tenen feina, perquè no cal perdre de vista que Espanya està al pòdium de l’atur juvenil europeu, amb el 35,1%, només per darrere de Grècia
i més que duplicant la mitjana de la Unió Europea. Amb aquestes dades eloqüents no és estrany que estiguem a la cua mundial en la taxa de naixements i que les mares no tinguin el primer fill fins als 31 anys de mitjana.
Molts joves, quan imaginen què els depararà la vida, veuen l’ampolla mig buida davant la falta de perspectives de futur, però també de present. I evidentment que la situació s’ha agreujat amb la pandèmia. La precarietat laboral, també per als més formats, l’atur o l’abandonament escolar no conviden a l’optimisme. I les seqüeles de les mesures sanitàries que han tallat bona part de la vida social de la joventut ja es manifesten en forma d’un increment de suïcidis –la primera causa de mort no natural fins als 35 anys, no ho oblidem– i de trastorns alimentaris greus.
Res no justifica els actes violents en un botellot o en una manifestació, però tancar els ulls davant tants senyals d’alarma és una insensatesa. El qüestionament creixent que fan els joves i adolescents de l’autoritat, ja sigui de la policia, dels professors o de la família, és el símptoma d’un malestar larvat per múltiples factors. Fa una dècada, el malestar social provocat per la crisi que va començar el 2008 es va canalitzar en bona mesura a través del moviment del 15-M, que fins i tot va aconseguir sacsejar el mapa polític. Però a la vista de molts joves i no tan joves aquesta lluita s’ha demostrat infructuosa. Deu anys després, la manca d’horitzó segueix per a la nova generació de joves que pren el relleu i pel que es veu ha perdut la fe en el que aleshores es va anomenar nova política.
Llegint aquestes línies suposo que els passarà alguna cosa semblant a mi mentre les escric. Aquesta dura realitat no ens agrada i tenim una sensació de pessimisme i impotència, que potser relativitzem perquè sabem que també hi ha molts joves a qui les coses els van bé. Però la sensació de buit per la manca de perspectives de molts dels nostres joves és un fet. Podem pensar que el fenomen dels botellots és una moda passatgera i s’evaporarà quan els mitjans de comunicació canviïn el focus de lloc, però els problemes estructurals pendents d’afrontar seguiran estant aquí per a tothom. També per als que vegin l’ampolla mig plena.c
El qüestionament que fan els joves de l’autoritat és el símptoma d’un malestar larvat
de tolerància. Cada cop que hi passo tinc la sensació d’entrar en zona de guerra.
Demano si no seria possible que una mica del pressupost del 2022 es faci servir per a l’asfaltat del carrer i, si s’escau, d’altres que es troben en situacions similars. Suposo que els veïns i veïnes li ho agrairíem molt i molt.
Francesc Perera i Canals