Sense tabac, adeu terrasses

La salut és la religió del segle XXI a Espanya, en el nom de la qual es retallen llibertats, es conrea la intolerància i s’exalta aquest ciutadà emergent a qui tot li molesta –tot el que facin els altres– i encapçala, alegrement, el món de les prohibicions.

Ai, esquerra espanyola, com has canviat. Tan bona nena i puritana. Vindrà l’Ayuso i se’t menjarà!

Les terrasses van proliferar després de la prohibició de fumar en bars i restaurants. Es tracta d’un sector econòmic que no exalta la virtut, a diferència de temples, escoles i tallers de ioga. Són negocis privats –els propietaris dels quals es juguen els quartos, a diferència dels funcionaris– amb una clientela molt seva que no persegueix la vida eterna.

Per què hi ha tantes terrasses? Perquè els fumadors les freqüentem a l’hivern i a l’estiu, de dia i de nit, mentre molts ciutadans es reclouen per mirar sèries. Que us penseu que hi hauria terrasses tot l’any sense fumadors? No serien rendibles. Que decideixi cada empresari si es fuma o no. Ja n’hi ha prou d’intervencionisme.

Els que exigeixen terrasses sense fum són, pressento, els mateixos que les ignoren de novembre a abril, com a mínim. No deuen pas voler que els fumadors les financem perquè quan surti el solet puguin fernos fora de mala manera?

El fumador passiu, esclar. Jo vaig conèixer –i no parlo del segle XV– l’oblidat costum de cedir una estona tu, una estona jo, especialment adequada per conviure en grans ciutats.

Molts fumadors mirem d’acomodar el vici a cada situació i no tenim inconvenient a apagar el cigarret o variar de posició si algú ho demana correctament. Però si fa escarafalls a tres metres, potser el problema no és meu sinó de qui gaudeix prohibint als altres, un esport en voga. La salut té molt d’ideologia totalitària. I, aviat, inquisitorial.c