Avisos amb química

Sona el mòbil. Ets a França. Sona el mòbil. Andorra et dona la benvinguda. Un altre xiulet. Acabes de comprar amb la targeta això i allò altre. Missatge nou. Les rebaixes són aquí. I d’aquí uns quants dies també sonarà el mòbil quan s’aproximi una tempesta. O una calamarsada. El director general de Protecció Civil ho va anunciar aquest cap de setmana a la ràdio. Un avís oportú per evitar desplaçaments quan s’està aproximant una cortina d’aigua, per evitar que s’inundin soterranis o que les coses surtin volant del balcó si s’acosta un vendaval.

No ens haurem de donar d’alta en cap web ni baixar-nos cap aplicació. El missatge de la tempesta o la calamarsa arribarà automàticament als mòbils dels que siguin en una zona de perill. De perill meteorològic, del que es pot preveure amb les dades del satèl·lit, amb les temperatures, amb la pressió atmosfèrica i altres indicadors... D’altres perills de moment ens n’assabentem com podem. Perquè un avís automàtic perquè els veïns d’un polígon petroquímic com el de Tarragona sàpiguen que hi ha hagut un accident i sàpiguen si hi ha un núvol tòxic i sàpiguen si s’han de confinar o no... Aquest missatge sí que hauria d’arribar al mòbil. Ara mateix.

Que una cosa és anunciar una nevada, i una altra, un accident químic. Que si després no neva, doncs millor, i si neva molt, doncs ja estàvem avisats. Però i l’accident

Fa més d’un any de l’explosió d’Iqoxe, i s’ha avançat ben poc; què esperem?

químic? Qui decideix que la població es quedi a casa i que no s’ha de marxar amb el cotxe, ni anar a buscar els nens a l’escola? Un tècnic? Un polític? I amb quina informació?

Fa un any i nou mesos hi va haver el pitjor accident de la història del polígon petroquímic de Tarragona. Va explotar un reactor de l’empresa Iqoxe, van morir tres persones i set van resultar ferides. La potència de la deflagració va ser tanta que tota la planta va quedar destrossada, van sortir propulsats centenars de peces d’acer, una d’uns 800 quilos que va acabar impactant contra un edifici a més de dos quilòmetres de distància i va acabar matant un home que estava assegut al sofà de casa. Altres peces van impactar contra un institut de secundària i altres dipòsits i instal·lacions del mateix polígon. La tragèdia hauria pogut ser molt pitjor. Durant una hora i més va regnar el desconcert i la desinformació. No se sabia què havia explotat. Ni si hi havia un núvol químic. Ni si valia més quedar-se a casa. No van sonar les sirenes. Sirenes!

Protecció Civil, Bombers i Mossos tenen canals de Twitter fiables, però no són suficients ni són universals. Fa un any i nou mesos d’aquell terrible accident, i pel que fa a comunicació s’ha avançat ben poc. Què esperem?