Un mexicà distingit

Una torre amb jardí al passeig de la Bonanova, de les que s’expropiaven durant la Guerra Civil. Els convidats arriben seguint el protocol de distància i mascareta. Responen a la invitació de la cultura mexicana en general i, en particular, d’una cònsol amable, que els dona la benvinguda a l’acte de nomenament de l’escriptor Jordi Soler com a Mexicà Distingit. És un honor prou ambigu i sonor per provocar una adhesió immediata, sense els recels propis d’un gremi propens al canibalisme. Soler, fill mexicà de l’exili republicà català, saluda els assistents. Són una barreja equilibrada de familiars, amics i coneguts, reunits per perpetuar la dimensió simbòlica del patriotisme de la distància. Soler coneix el tema. El seu últim llibre, La orilla celeste del agua (Ed. Siruela), conté frases com “l’esperança és una de les formes de la por”, que et fan venir ganes de transcriure-la amb una cal·ligrafia solemne i tinta perdurable.

Soler escolta la glosa de la cònsol amb els braços creuats i la mirada perplexa, intuint que en realitat estan parlant d’una altra persona, amb una vida i una obra idèntiques a les d’ell. En acabat, agraeix l’honor concedit amb un text que desconstrueix la polisèmica x de Mèxic. En funció de qui la manipula (Valle-Inclán o Octavio Paz, Alfonso Reyes o Carlos Castaneda), la x suma o multiplica, o marca damunt del mapa el punt iniciàtic –La Portuguesa– de la selva de Veracruz. La cadència de Soler és hipotensa, càlida, de programa noctàmbul de ràdio, amb descàrregues de saviesa que podríem encabir en els límits del que els mexicans defineixen com a relajo, subgènere de la ironia a fons perdut. Diu Soler: “Fa vint anys que no hi visc però no me n’he anat mai de Mèxic”. Els que l’aplaudim sabem que és veritat i, per donar-nos importància, de seguida ens embranquem en una discussió sobre les diferències entre ser distingit, il·lustre, honorable o il·lustríssim. De cua d’ull, vigilem els moviments dels cambrers, que reparteixen unes “mostres de gastronomia mexicana” preparades pels cuiners del restaurant La Adelita. Cadascú projecta les seves intoleràncies i peatges de salut: picant, formatge, carbohidrats, sucre, lactosa. Ningú no sucumbeix al dramatisme expansiu del tequila i la ranxera. S’imposa, de manera tàcita, l’estil Soler, pausadament proper i ara imbuït d’una mexicanitat distingida. Una mexicanitat que defineix el llarg camí, ple de meandres i cascades, que l’ha portat fins aquí. Aquí és el jardí d’una torre del passeig de la Bonanova, no gaire lluny del carrer Muntaner on vivia la seva mare quan es va declarar la guerra i on ara viu ell, addicte al jet-lag existencial de moure’s simultàniament per les dues ribes d’una vida circular i transoceànica.

Depenent de qui la manipula, la ‘x’ de Mèxic suma o multiplica