La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un tron per a Caterina Albert
Un espectacle de Carme Portaceli basat en Víctor Català va obrir la temporada del TNC
Anit va quedar inaugurada la cinquena època del Teatre Nacional de Catalunya i la primera temporada de la direcció artística de Carme Portaceli. La sala Gran, amb l’atmosfera de les grans ocasions però amb aquell estil tan barceloní de restar solemnitat als rituals burgesos, tot i que entre els convidats il·lustres hi hagi el president de la Generalitat, Pere Aragonès. Una directora d’escena de llarga trajectòria, al capdavant del TNC; i una consellera (Natàlia Garriga), al capdavant de Cultura. Per bé que amb lentitud, el món sembla que ha canviat des que el 1997 la sala Gran es va encendre amb l’estrena de L’auca del senyor Esteve. I no només per la il·luminació. Convocatòria aquesta vegada sense la sordina amb què fa dues setmanes es va obrir la sala Petita amb Running for Democracy.
Una nit en què Portaceli assumeix un doble protagonisme i responsabilitat, ja que també signa la posada en escena de La Víctor C. Un poemari dramàtic –sense por de les incursions simbòliques– per il·lustrar la vida i obra de Caterina Albert i Paradís que Paco Azorín ha col·locat en un cub obert protegit per dues parets mòbils que evoquen una instal·lació de Frederic Amat o una explosió mural de Carles Santos. L’abstracció del seu jardí de l’Escala per instal·lar-hi el llit tron des del qual Víctor-Caterina (Rosa Renom) rep majestàticament. Com la matrona aristocràtica d’una novel·la d’Edith Wharton. La recambra literària perquè hi passin amics i coneguts (Joan Maragall o Mario Cabré), ara entrevistada per un periodista enamorat de les paraules o bé desfilant els seus personatges fins a acompanyar-la en els seus últims dies i hores. El dormitori per evocar alguns episodis claus en la seva trajectòria literària, com ara l’escàndol que va causar Infanticida i que Portaceli resol amb fina ironia paròdica, amb l’insigne jurat metamorfosat en criatures antropomorfes dignes d’Ernst o Magritte.
Ella mateixa convertida en personatge entre el pròleg i l’epíleg que narren amb ulls llunyans i propers la seva mort i funeral. Un muntatge que Anna Maria Ricart ha dramatitzat a partir de Mosaics i tres volums dels contes recopilats a Tots els contes, i que Portaceli erigeix en una oberta reivindicació de la llibertat d’una dona que va trobar la seva pròpia habitació sense ocupar la de Virginia Woolf. Un espectacle que com a mínim serveix per redescobrir una autora amb una capacitat inusitada per casar la bellesa de les paraules –moltes mortes, com els que les utilitzaven– amb una absoluta inhibició a mostrar les ombres de l’ésser humà. També un cant implícit a l’amor a la seva obra. Amors callats –el fragment d’Ànimes mudes en aquest sentit és esplèndid i potser el moment cabdal de la funció–, violentats, incompresos, sempre abocats al fracàs.
Un espectacle que es comprèn més bé en conjunt que en les individualitats, més bé en la idea motriu i força reivindicativa que pel que fa al descobriment del potencial escènic.c
Redescobrim una autora amb capacitat inusitada per casar la bellesa de les paraules amb les ombres de l’ésser humà