La Vanguardia (Català-1ª edició)
La coronació de Ricardo Bofill
per amenitzar l’espera d’un acte acadèmic que va començar amb retard i el seu inici; i, a falta d’arranjaments florals com en una coronació a Westminster amb tota la pompa habitual, quatre pantalles perquè un aforament de tres quarts seguís in situ la cerimònia al detall, i per alimentar el canal de YouTube de la UPC. Bofill vivia el seu gran dia acadèmic en una societat en què de vegades s’ha sentit marginat –tot i haver construït aquí obres notables com l’INEF, el TNC o la T1–. Potser per això, per al seu honoris causa no es va optar per la convencional sala d’actes universitària. Oriol Bohigas, la seva entranyable nèmesi en l’escena local, va seguir l’acte en cadira de rodes des de primera fila. Al seu costat, una àmplia representació gremial.
En la seva laudatio, Félix Solaguren-Beascoa va dir de Bofill que era el nostre arquitecte amb “perfil internacional més rellevant”, i el va comparar, per això i la seva importància, a Gaudí, i va afegir que l’interès per ell no l’ha acabat d’assimilar mai l’establishment local.
En el seu discurs d’acceptació, Bofill va lamentar les dificultats econòmiques que pateixen la
UPC i l’ETSAB, va establir un cànon d’aquesta escola –Gaudí, Domènech, Puig i Cadafalch, Sert, Coderch–, i va dir del primer que era el més gran i que no es repetia mai. Després, en el que va poder semblar una analogia, va recordar que els seus projectes –mil, en 35 països– sempre van ser diferents els uns dels altres; va revisar la seva trajectòria; va definir l’arquitectura com “l’art d’estructurar l’espai” i a si mateix com a algú que ha viscut el seu temps fins a les últimes conseqüències”.
Ahir, doncs, la UPC va aclarir dubtes sobre la rellevància de Bofill. I, de pas, va liquidar amb l’homenatge el vell i absurd debat sobre la seva titulació.c
La UPC distingeix a Santa Maria del Mar l’arquitecte amb un doctorat honoris causa