La Vanguardia (Català-1ª edició)
El qui i el quan
S’ha acabat. Joan Laporta ja ha decidit que Ronald Koeman deixarà aviat de ser l’entrenador del FC Barcelona. Que ho continuï sent demà al Metropolitano no ha de ser interpretat com una última oportunitat per a l’holandès, sinó com una manera de guanyar temps per trobar i contractar el seu substitut. La maniobra es podria qualificar de cruel si no fos perquè Laporta ja va convertir Koeman en una espècie d’entrenador zombi quan li va buscar recanvi a l’estiu sense gaires manies, i perquè, passat el temps, l’heroi de Wembley s’ha quedat sense partidaris (com a entrenador) i la seva imminent destitució ha s’deixat de considerar una mesura impopular. El tracte dispensat des de la llotja no pot ser catalogat de sorprenent, per tant. Sí, per descomptat, de millorable.
La falta de sintonia entre les dues parts, òbvia des de fa mesos, la van experimentar des de primera fila els qui van compartir espai amb Joan Laporta a Lisboa. Expliquen que la primera reacció del president quan va veure l’onze, gairebé idèntic al del naufragi contra el Bayern i allunyat per noms i concepte al d’aquell il·lusionant vespre de tardor contra el
Llevant, no va ser apta per a tots els públics. La deriva que va anar prenent el partit va agreujar el malestar i el diagnòstic. A Laporta el cos li demanava de despatxar Koeman a cop calent. Els seus acompanyants van aconseguir calmar-lo adduint l’absència d’un recurs d’urgència. El més normal en aquests casos és recórrer al tècnic del filial. Passa que García Pimienta va ser fulminat per la directiva entrant i a Sergi Barjuan, el nou guia del B, encara no se’l veu preparat. Solució: allargar artificialment la vida de Koeman a la banqueta del primer equip i aprofitar les dues setmanes d’aturada per executar el canvi de guàrdia.
Així com el quan sembla clar, el qui és avui un enorme galimaties. Hi ha dues opcions per explicar el que està passant de portes endins. O estan jugant a desorientar el personal o són ells els desorientats. La bateria de candidats no és homogènia estilísticament. Els aspirants més ferms són Robert Martínez i Xavi Hernández, que tàcticament parlen llenguatges diferents, dialectes si es vol ser generós. Altres apostes més curtterministes oscil·len entre Andrea Pirlo i Marcelo Gallardo, un italià il·lustre i un argentí amb cartell al seu país.
Cap de tots aquests noms no són en realitat la debilitat genuïna de Laporta, que els últims temps viu un idil·li amb el mètode dels emergents tècnics alemanys. Acostuma a passar que els millors, al mes d’octubre, solen estar compromesos amb projectes potents. Per això, de fet, són els millors. Tuchel condueix el Chelsea i Nagelsmann lidera el Bayern. Els dos clubs són avui Disneylàndia; el Barça, Vietnam en plena guerra.
Abduït per aquest corrent germànic, Laporta aspira a implementar un nou ordre al club que passi per adaptar el futbol i totes les seccions a les lleis de l’alt rendiment. “L’equip s’entrena poc i malament fa cinc anys”, deixen anar a la cúpula directiva. Fins i tot van entrar en contacte amb Ralf Rangnick, òbviament també alemany, l’ideòleg de les transformacions del Leipzig i el Salzburg. Les converses no van arribar a bon port.
Aquesta mirada llarga contrasta amb els molt urgents problemes presents. El Barça va córrer dimecres a Lisboa 116 quilòmetres. Bona xifra. Potser el problema no és córrer més o menys, sinó moure’s amb un cert sentit per la gespa. Això deia Cruyff, crec recordar.
Laporta no pot fallar amb el substitut i ho sap; el seu perfil ideal és Tuchel, un tècnic a qui no pot fitxar