‘Crazy in love’

Tinc un amic amb qui discuteixo de manera recurrent al voltant de la música. Ell està convençut que hi va haver una època de la història en què es va fer molt bona música, van néixer les icones i es van crear els himnes que no caduquen mai. Jo no l’hi nego, però no crec que aquest període tingués un inici i un final. En la música, com en el futbol, la història és dinàmica, gairebé cíclica, i allò que semblava irrepetible i únic torna a passar però amb altres protagonistes. Com passa ara al Barça amb uns quants joves que no arriben als 20 anys i que són el preludi que alguna cosa bona s’acosta.

Només hi ha un Bruce Springsteen, una Whitney Houston i un Michael Jackson. De la mateixa manera que Messi, Xavi o Iniesta són irrepetibles. Però la música, com el futbol, va sumant aportacions a cada partit i res millor que detectar-les i gaudir-les, perquè enriqueixen el que ja tenim. Seria impossible explicar la música dels últims 20 anys sense mencionar la irrupció de Beyoncé com a gran diva del segle XXI. Crazy in love, Single ladies, Halo... El seu llegat musical no exclou cap dels seus predecessors, els complementa i segueix la seva tasca de crear bandes sonores a les vides de la gent fins i tot quan d’altres ja no hi són. Com Pedri, que, amb una personalitat i una posada en escena a les antípodes de la desbordant Queen B, no ha arribat per substituir ningú, ni per imitar-lo, sinó per crear el seu propi llegat, que afortunadament ja hem començat a gaudir. Sobre Pedri, com passa amb Beyoncé, de fet, hi ha pocs dubtes. Fets consumats.

Després ja ve Ansu Fati amb el flow de Bruno Mars, que converteix en màgia tot allò que toca. El hawaià té un do per a la música, com Fati per al gol. Cadascú en la seva disciplina, són especialistes a fer fàcil allò que sembla complicat i són capaços de crear del no-res autèntics regals per als que gaudim del futbol i la música a parts iguals. Locked out of heaven o Uptown funk podrien musicar qualsevol dels gols d’Ansu Fati, els que ja ha fet i els que vindran.

Però la cosa no s’acaba amb Ansu Fati. Ni amb Bruno Mars. Per darrere han arribat Gavi i Nico amb la mateixa discreció i pas ferm amb què Ed Sheeran va irrompre al panorama musical fa cinc o sis anys. L’anglès pèl-roig d’ulleres, compositor d’autèntics èxits per a artistes com Robbie Williams o Justin Bieber, ha meravellat el món amb perles com Thinking out loud, Perfect o Shape of you. D’on ha sortit, aquest? Ens ho hem preguntat molts. Com quan encara ens freguem els ulls en veure Gavi de només 17 anys o Nico, de 19, amanyagant la pilota al mig del camp, prenent decisions ràpides i encertades, robant, assistint i fent-se un lloc entre els millors. S’estan escrivint les notes de grans composicions, en la música i al Barça. I ho fan els més joves. Parem atenció. Llarga vida al desvergonyiment i la gosadia de la joventut! En la música i el futbol.

Gavi i Nico han arribat amb el mateix pas ferm amb què Ed Sheeran va irrompre a la música