Profundes cicatrius

Que estem sortint de la crisi de la covid ningú no ho dubta. Tampoc no es qüestiona que cap al 2022-2023 tornarem a la situació del 2019 en renda, consum, inversió o ocupació: en PIB, la pèrdua pròxima al -11% del 2020 se saldarà amb els avenços del 2021 i el 2022, mentre en ocupació els nivells prepandèmics s’assolirien el 2023. En tot cas, sembla que estem a punt de superar els estralls de la covid.

Però aquestes tranquil·litzants certeses sobre l’immediat futur no haurien d’ocultar els impactes més duradors del xoc de la covid. Perquè a més dels seus efectes visibles s’amaga una realitat més amarga i difícil de superar, la de les cicatrius a mitjà i llarg termini: la renda o ocupació que haguéssim generat si, a partir del 2019, haguéssim continuat creixent com ho fèiem des del 2015. De fet, un senzill càlcul mostra que, tot i que el 2022-2023 hàgim recuperat la situació prèvia a la pandèmia, el PIB generat llavors estarà encara un 7% per sota del que haguéssim assolit sense l’esclat de la covid. Es tracta d’una pèrdua de renda d’uns 85.000 milions d’euros del 2019, als quals caldria sumar 40.000 milions més incloent-hi l’augment de preus: quan celebrem la recuperació postpandèmica, aquesta serà la renda que realment haurem deixat de guanyar. Per la seva part, en ocupació, si no hi hagués hagut la covid i s’hagués crescut al 2,8% de mitjana del 2017-2019, els llocs de treball generats serien més d’1,5 milions.

Com poden veure, profundes i, a més, duradores ferides. I això, perquè per recuperar aquella renda no generada, o aquella ocupació no creada, els propers anys hauríem de créixer més intensament que abans de la pandèmia, circumstància que ara com ara sembla més que dubtosa. Per això, la sutura que ens deixarà la covid és, probablement, permanent:

La covid ens deixarà una hipoteca que no acabarem de pagar el 2022-2023, sinó força més enllà

una hipoteca els pagaments de la qual no acabarem de pagar el 2022-2023, quan recuperem els nivells del 2019, sinó que s’estendran força més enllà.

A més, els efectes a llarg termini de la covid deriven, en una mesura no menor, dels desequilibris que presentava la nostra economia el 2019, en particular en finances públiques. I aquí és on emergeix la lliçó d’aquell exercici de simulació: malgrat que una part de les seves conseqüències era inevitable, i la compartim amb la resta de la UE, una altra reflecteix els mals que arrossegàvem a finals de la passada dècada.

És cert que, com diu l’adagi, no es pot plorar per la llet vessada. Però tampoc no siguem necis: tot i que el perdut, perdut està, això no ens hauria de fer oblidar on podríem estar quan els efectes immediats de la covid es dissipin. Ara que estem sortint del pou i encarant ja un futur millor, no hauríem d’oblidar aquesta dura lliçó de la crisi: la recuperació és, sempre, molt més dilatada del que aparenta.