JUAN M. HERNÁNDEZ PUÉRTOLAS

El càrrec de vicepresident dels Estats Units, antigament objecte de facècia i ridícul –es deia que la seva principal obligació era representar el president en casaments i funerals– ha cobrat un perfil radicalment diferent els últims temps. El fet d’estar a un pas del poder suprem, de substituir automàticament el president en cas de mort, dimissió o remoció, té una importància intrínseca, amb independència de la pista que li cedeixi el president de torn. Pensem que, els últims 75 anys, sis dels quinze inquilins de la Casa Blanca abans van passar per la vicepresidència, una proporció considerable.

Ha plogut molt, en efecte, des que el número dos fos un desconegut a qui els convidats demanaven una copa en una recepció perquè el prenien per un cambrer. Harry Truman va accedir a la presidència després de la mort de Franklin D. Roosevelt sense gairebé despatxar amb el seu cap i, el que és més greu, sense saber que el seu país estava desenvolupant una bomba atòmica que ell decidiria llançar pocs mesos després sobre les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki.

Les coses van començar a canviar decisivament amb l’elecció d’Al Gore com a vicepresident a les eleccions del 1992. Gore va ser un precursor en l’exposició dels riscos que presenta el canvi climàtic, cosa que li va valer un premi Nobel de la Pau i un Oscar al millor documental, un doble honor que no té precedents. El president Clinton va conferir al seu vicepresident responsabilitats importants i va donar suport a la campanya presidencial de Gore del 2000, que va culminar amb el resultat més polèmic de la història, a favor de George Bush júnior després d’una controvertida decisió del Tribunal Suprem.

Amb l’accés de Dick Cheney a la vicepresidència el gener del 2001, arriba al poder executiu de Washington la figura més semblant a un CEO (Chief Executive Officer) al món de la gran empresa. Cheney, especialment el primer mandat de Bush júnior, va gestionar implacablement el dia a dia de la Casa Blanca i se li atribueix un paper crucial, interessos espuris al marge, en la decisió d’envair l’Iraq l’any 2003.

Els vuit anys com a vicepresident de Barack Obama, Joe Biden no va acumular mai tant de poder com el seu antecessor, Cheney, però sí que va ser un senior adviser amb accés a les reunions importants, el consell del qual era tingut en compte pel seu jove cap, 18 anys més jove. Arran del fiasco afganès, s’ha recordat que Biden es va oposar, sense èxit, a l’ampliació del contingent militar dels Estats