La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’afganesa que escapa per la pantalla
Una líder comunitària fuig de l’Afganistan després de sortir en un documental
Es un cercle que va de la por a l’amor i, per desgràcia, de tornada a la por”, afirma Patricia Franquesa, directora del documental Oh dear Sara, encara pendent d’estrena. Les dues dones es van conèixer l’agost del 2016, en una visita de dues setmanes a Mazar-e-Xarif, una ciutat al nordest de l’Afganistan. La Patricia havia llegit un article sobre la Sara, una dona de més de 50 anys i activista pels drets de la dona molt respectada a la seva comunitat. Va decidir visitar-la i gravar el seu dia a dia.
Cinc agostos més tard, el film estava acabat i a punt per començar la ronda habitual de festivals. “L’estava acabant de muntar quan van començar a sortir notícies de l’arribada dels talibans al poder a l’Afganistan”, explica la Patricia. “Jo havia mantingut contacte amb la Sara durant tot aquest temps, i vaig començar a buscar la manera de treure-la d’allà”, afegeix.
No era una tasca fàcil. La situació a l’aeroport de Kabul era caòtica i a Mazar-eXarif només hi quedaven un parell de vols internacionals, tots ells amb les llistes tancades. “Un festival de cinema internacional em va escriure per fer l’estrena mundial de la pel·lícula –explica–; ells van ser els que ens van proporcionar els contactes per treure-la d’allà”.
Dos dies abans de la sortida definitiva de les tropes dels Estats Units, aquesta organització va donar a la Sara l’últim seient de l’últim avió que sortia de la ciutat. Per a ella “va ser com un regal de Déu”.
Gràcies al seu caràcter i insistència també hi va aconseguir colar l’Omar, el més petit dels seus fills adoptius, i la Tsar, una de les seves nebodes.
Ara tots tres són en un camp de refugiats a l’Europa de l’Est, on esperen notícies del Canadà i Portugal per aconseguir asil.
Ara la Patricia és l’encarregada de demostrar que la Sara compleix les condicions per convertir-se en una refugiada política. “És evident que a l’Afganistan la seva vida corria perill”, afirma. “Tothom la coneixia i la respectava. Era famosa dins de la seva comunitat, i els talibans ho sabien”.
La seva història es diferencia de la gran majoria d’afganesos que han aconseguit sortir del país. “Ella ve de classe treballadora, no té els mateixos contactes que els intèrprets o traductors”.
Ella no va col·laborar amb cap exèrcit estranger, amb prou feines parla anglès i la seva influència es limita a un parell de barris de Mazar-e-Xarif.
El segrest del seu pare i la mort del seu germà la van obligar, dels 13 als 18 anys, a vestir-se i a treballar com un noi per alimentar la família. Ella, a diferència de la majoria de nenes afganeses, va poder experimentar la llibertat de caminar pel carrer, de jugar a futbol i de fer el que volgués.
Després de tornar a posar-se el hijab no va renunciar a aquella vida, va tornar a treballar i es va convertir en una mena d’heroïna local. Durant dècades va treballar amb les Nacions Unides per formar i empoderar les joves per mitjà de cursos i activitats. De la paret de casa seva
La Sara, defensora dels drets de la dona, va aconseguir entrar en un vol d’evacuació en l’últim moment
en pengen més de quaranta diplomes i reconeixements per la seva tasca amb les noies de la ciutat.
Ara tots aquests documents serveixen als talibans per identificar dones que no compleixen la seva interpretació de l’islam. Encara que la Sara hagi aconseguit escapar, moltes de les noies a qui va ensenyar a conduir s’han quedat allà i estan exposades a greus represàlies. La Patricia, en col·laboració amb l’associació Casa Nostra Casa Vostra, ha llançat The Afghan Chain of Favours, una iniciativa de micromecenatge que permet pagar visats i vols a la Sara i a altres dones com ella.
Les dues amigues es van retrobar fa un mes al camp de refugiats. Allà van parlar del futur i de la vida que espera a la Sara i a l’Omar una vegada arribin al Canadà. “Tot el que ha construït la Sara ja no existeix”, lamenta la Patricia. “Vaig haver de canviar la sinopsi del documental, canviar el final de la història”.
Abans, el film acabava amb una Sara somrient que explicava els seus somnis mentre pintava de rosa un paret. Ara la seva història s’ha convertit un relat trist, el retorn del rosa al negre, de l’amor a la por.