Escriu a la teva veïna

Conèixer el més íntim dels personatges famosos sempre ha estat un desig humà comprensible i perdonable. I quan diem íntim ens referim, en realitat, al més amagat. No a la seva obra. Més aviat als seus costums diaris, les seves pors, preferències sexuals, fòbies i fílies. Com vestia, què li agradava menjar, què odiava. I la curiositat, el morbo, el fetitxisme o com vulguin dir-ne depenent del grau del boig seguidor, no té remei.

Ara tenim la possibilitat de satisfer aquesta pulsió i conèixer facetes ocultes de dos d’ells: Federico Fellini (exposició al Born CCM, amb dibuixos seus) i Marcel Proust (publicació de Cartas a su vecina).

Des del 1960 i afectat per una depressió, Federico Fellini, el gran director de cinema, visita el psicoanalista amb assiduïtat. L’amo del divan li recomana que pinti els seus somnis i sorgeix El llibre dels somnis, que, pensant en el monstre de Rímini, podem imaginar font de fantasia inacabable. L’exposició mostra l’única pàgina que es conserva d’aquest tresor, la resta va desaparèixer.

Després hi ha el de la magdalena, Proust, s’entén. Elba publica un epistolari inèdit de l’autor francès, 23 cartes que va enviar a Marie

Williams, la seva veïna de dalt al mític 102 del bulevard Haussmann de París.

He imaginat aquella dona (l’esposa del doctor Charles D. Williams, dentista) amb qui Proust conversa sobre l’empipament del soroll entre parets folrades de suro del seu dormitori. He imaginat Proust intentant omplir una pàgina en blanc sense aconseguir-ho.

Malgrat l’intercanvi, només es van arribar a veure una vegada. No parlen de res important. Ni de política ni d’economia. Només d’espècies de flors i cortesia. Res important? Bé, sí, de la malaltia –la seva i la de la veïna– i la solitud. A Proust, torturat pel trepant, el consola escriure a una melòmana que coneix tot el catàleg de roses. Desgraciadament, no disposem de les cartes d’ella.

El doctor Williams i la seva esposa van deixar el bulevard Haussmann al mateix temps que Proust, maig del 1919. M’agrada pensar que, amb aquelles cartes que avui ja no escriu ningú, Marcel i Marie van saber acompanyar-se... a la recerca del temps perdut.c