La Vanguardia (Català-1ª edició)
La vacuna sarda
L’expresident Carles Puigdemont compareix avui davant de la justícia a Sardenya. Ignoro què passarà. És possible que es tracti d’un simple tràmit i que la justícia italiana confirmi la immunitat com a parlamentari europeu de l’expresident i arxivi el cas. També és possible –però menys probable, segons nombrosos indicis– que decideixi extradir-lo a Espanya.
En tot cas, passi el que passi, crec que aquest episodi actuarà com una vacuna, i no de les noves, d’ARN missatger, sinó de les de tota la vida: la detenció ha remogut les brases del procés i ha introduït una nova dosi del virus del discurs de l’opressió i del victimisme en el cos polític català i del virus punitiu en la política espanyola, però ho ha fet en una versió afeblida que crec que ajudarà a combatre’ls i a derrotar-los.
Mirem amb deteniment els efectes de la detenció. En primer lloc, va obligar Esquerra Republicana de Catalunya a reafirmar l’aposta pel diàleg. Per boca d’Oriol Junqueras, i abans que la magistrada sarda deixés lliure l’expresident sense mesures cautelars, el partit va confirmar la seva determinació de blindar la taula de diàleg, petés qui petés. És un gest que donarà molta tranquil·litat al Govern de Pedro Sánchez, que ha vist que ERC és capaç d’aguantar estrebades fortes.
En segon lloc, la detenció va fer evident que no es pot resoldre el conflicte sense ocupar-se de la situació de Carles Puigdemont i dels altres polítics expatriats. Sempre m’he preguntat si Puigdemont no va fer un flac servei als seus –el segon, després de decidir no convocar eleccions anticipades– abandonant Catalunya aquell malaurat cap de setmana d’octubre del 2017: va dividir l’independentisme, el va privar d’un símbol molt poderós, el d’un president de la Generalitat en exercici empresonat, i va fer creïble el risc de fugida que va justificar el llarg empresonament provisional dels líders que es van quedar. Si hagués esperat al seu despatx que el detinguessin, hauria posat el Govern de Rajoy en un compromís molt seriós. En comptes d’això, va deixar la imatge sempre menys digna d’un líder que fugia, encara que fos amb l’objectiu d’internacionalitzar el conflicte.
Ara: no hi ha cap dubte que una part de l’ànima de l’independentisme se’n va anar amb ell i l’acompanya encara avui. Molts ciutadans de Catalunya (i no únicament votants de Junts) senten una forta identificació amb la seva figura. Difícilment es podrà tancar la ferida sense trobar una via per normalitzar la seva situació. La més fàcil és la reforma del delicte de sedició, però el Govern de Pedro Sánchez l’ha aparcat, de moment. No m’estranyaria que ara s’ho estigués replantejant. Deixar les coses com estan equival a posar en mans de Puigdemont la possibilitat de dinamitar el diàleg quan vulgui, o si més no d’intentarho. És un perill que a Pedro Sánchez i a ERC els convé desactivar.
En tercer lloc, la detenció va fer paleses un cop més les contradiccions de Junts, un partit obligat a obeir un líder que no pot exercir el càrrec plenament –per la distància, per la situació processal– però que no deixa que el substitueixi de debò cap altre, un dirigent que sempre tindrà tendència a radicalitzar la situació i que tanca la porta a la moderació que molts votants del partit segurament desitjarien. A les tensions inevitables entre Puigdemont i els dirigents del partit a Catalunya s’hi superposa el contrast enverinat entre el fulgor il·lusori de la via unilateral i la prosaica realitat dels càrrecs i dels sous. Junts ha d’articular les seves proposes a la vegada a Brussel·les i al Govern de la Generalitat, on es troba en minoria. Tot plegat, molt difícil de gestionar sense anar perdent vots de mica en mica.
En quart lloc, la detenció també va fer evident de nou l’error que va suposar la judicialització del conflicte. Les contradiccions entre el magistrat Llarena i l’Advocacia de l’Estat sobre la vigència de l’euroordre no deixen en gaire bon lloc la justícia espanyola. Cada vegada es veu més clar que el camí iniciat per les decisions del fiscal general José Manuel Maza i del magistrat Pablo Llarena no condueix enlloc més que a un pedregar polític.
Imaginem per un moment que la justícia italiana lliurés Puigdemont a les autoritats espanyoles. Ho dubto, però no és impossible. ¿Què passaria? No hi hauria altre remei que jutjarlo. Però ¿quin sentit tindria celebrar un altre judici del procés, després dels indults? ¿Una vindicació honorífica del magistrat Llarena? ¿Un premi de consolació al Tribunal Suprem? ¿A què conduiria, tot plegat, a part d’encendre de nou els ànims i fer-nos rememorar els errors comesos pels uns i pels altres?
Per últim, la detenció ha fet també evident que Europa és l’àmbit en el qual les aspiracions catalanes poden trobar més protecció, sempre que no s’apartin de la legalitat i de la voluntat democràtica, expressada en l’adopció de decisions per les majories necessàries i respectant les minories. Les normes europees obliguen els dirigents polítics catalans i de la resta d’Espanya, però també el Tribunal Suprem. Europa no donarà mai ales a l’unilateralisme, però proporciona unes garanties que situen el problema en el lloc que més li escau: el del diàleg polític.
Com amb totes les vacunes, hi ha un risc d’efectes secundaris, sobretot al primer moment. Ho vam veure en la petita inflamació que es va produir tant a Barcelona com a Madrid. Però va passar de seguida. ERC i el Govern de Pedro Sánchez ja han cremat les naus. O avancen amb el diàleg o s’estimben. La detenció de l’expresident ha mostrat un cop més que ningú té cap altra fórmula per restablir la convivència amb un mínim de garanties. Després dels excessos, no queda altre remei que explorar a fons la via del diàleg i de la normalització.c
Europa és l’àmbit en el qual les aspiracions catalanes poden trobar més protecció
en enfermedades cardiovasculares y otras, con un elevado coste social.
José María Torras Coll
L’any passat, l’ONU va fer una consulta mundial, a més d’un milió de persones de 193 països. Les opinions obtingudes permeten assenyalar diversos fets importants als quals l’Assemblea General de l’ONU ha de donar resposta, reforçant el multilateralisme basat en regles.
La primera troballa va ser la sorprenent semblança de les expectatives i esperances de dones, homes, nenes i nens. La gent vol més bon accés a atenció mèdica bàsica, sanejament i educació. També més solidaritat amb els afectats per la pandèmia i els que viuen en la pobresa. A més llarg termini, la principal inquietud va ser la doble crisi del canvi climàtic i de la pèrdua accelerada de biodiversitat. Gairebé el 90% dels enquestats van coincidir a dir que la cooperació internacional és essencial per respondre als desafiaments del present, i una majoria va considerar que la pandèmia ha fet més urgent aquesta cooperació. Una dada particularment encoratjadora és que el desig de més cooperació internacional és molt evident entre els joves.
La consulta de l’any passat va ser una crida a l’acció. Ara, el secretari general de l’ONU, António Guterres, acaba de publicar el document La nostra agenda comuna, continuació de la declaració política pel 75è aniversari de l’ONU. La nova agenda proposa un pla audaç per donar resposta als desafiaments actuals i futurs.
L’amenaça de destrucció s’ha de veure com una oportunitat per a la construcció. Per això ens comprometem a incrementar el suport dels nostres països als esforços del secretari general per fer realitat l’ambiciosa agenda de l’ONU.
La pandèmia de covid ha transmès el missatge que vivim en un món interconnectat i interdependent. No només això, sinó que aquests últims mesos hem vist xifres rècord de persones afectades per onades de calor, inundacions devastadores i incendis forestals, la qual cosa confirma, una vegada més, l’amenaça derivada dels canvis que estem provocant en el clima.
L’ONU és el cor del sistema internacional. El fet que fa 76 anys el món s’unís per crear una organització dedicada a “realitzar la cooperació internacional en la solució de problemes internacionals” és extraordinari. Però encara és més sorprenent que aquesta organització hagi perdurat malgrat desafiaments i enganys. Ens ha mostrat que el camí cap a un futur millor, més pacífic i sostenible passa per la cooperació, no per la competència de suma zero. Tanmateix, les organitzacions internacionals que avui existeixen es van crear per resoldre problemes entre estats; no aquells que transcendeixen les fronteres. Per això hem de modernitzar les nostres institucions multilaterals per donar resposta als desafiaments globals i intergeneracionals a què ens enfrontem.
Després d’observar les diferències entre el món de la generació que va fundar l’ONU i l’actual, l’any passat vam decidir reactivar el debat sobre una reforma del Consell de Seguretat de l’ONU, i continuar la tasca de revitalitzar l’Assemblea General i enfortir el Consell Econòmic i Social. A to amb la declaració conjunta que vam firmar el 10 de novembre del 2020 a Madrid,
Cal crear un sistema multilateral més àgil i eficaç que permeti donar resposta als desafiaments globals
veiem tres àrees d’acció que cal destacar a fi de promoure el nostre objectiu comú de reforçar el multilateralisme.
En primer lloc, es necessita un compromís renovat amb la cooperació internacional. Les organitzacions multilaterals han de tenir resultats concrets en el terreny i disposar dels mitjans per fer-ho. Cal millorar la cooperació entre l’ONU, les organitzacions regionals i les institucions financeres internacionals. El sistema multilateral ha de ser més obert i inclusiu, perquè hi participin els joves, la societat civil, el sector privat, l’acadèmia i altres actors.
En segon lloc, hem d’actuar segons l’agenda del secretari general, que proposa mesures audaces per reforçar la nostra capacitat de fer front a la pobresa i la desigualtat; garantir la inclusió, la participació igualitària i la justícia; fer front a la crisi climàtica i la pèrdua de biodiversitat, i millorar la nostra preparació per a futures amenaces de pandèmies.
Finalment, també aplaudim la proposta que el 2023 se celebri una Cimera del Futur, una ocasió que hem d’utilitzar per incrementar els nostres esforços en favor d’enfortir la cooperació internacional. El món d’avui ens presenta una multitud de temes que travessen fronteres i generacions, i hem d’aprofitar aquest moment per crear un sistema multilateral més àgil, eficaç i responsable davant la societat, que generi resultats per a tota la ciutadania i ens permeti donar resposta als desafiaments globals als quals ens enfrontem.
Volem estar en la primera línia d’aquesta empresa. Junts, podem i hem de revitalitzar el multilateralisme basat en regles, centrat en una ONU més potent i més inclusiva. Aquesta és la gran tasca política del nostre temps.c