La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les cares del drama de La Palma
Les víctimes del volcà de Cumbre Vieja comparteixen els temors i incertesa
“El volcà va rebentar en un terreny meu...”
Seu? Seu, de la seva propietat? Israel Armas Pérez, taxista de Tazacorte, es posa i es treu tota l’estona la mascareta perquè se l’entengui millor. Al volant del vehicle recorda com aquell diumenge de ja fa dues setmanes va pujar al Cumbre Vieja a caçar. Al migdia donava menjar a les cabres quan va sentir una sacsejada que ja no li va agradar. “Quan vaig veure la cosa complicada vaig sortir corrents amb el que duia posat”.
La seva casa, la de la seva mare, i les dels seus dos germans van ser de les primeres a ser engolides per la lava del volcà. Dels terrenys plantats de vells ceps ja no en queda res. Encara va tenir temps de tornar un moment per obrir la zona delimitada on esperaven ser alliberats cinc gossos de caça. No els ha tornat a veure. El taxista recorre diàriament les instal·lacions a les quals protectores i voluntaris traslladen animals rescatats.
La família s’ha reallotjat sencera en pisos cedits i en habitatges de familiars. La seva mare de 89 anys és el tercer volcà a què sobreviu a La Palma. “El San Juan, el Teguise i ara aquest al qual caldrà posar nom”. I ara on voldria viure? “On em deixin de l’illa”, diu amb senzillesa aclaparadora.
Asunción García escombra el porxo de l’habitatge que li han cedit fins que li pregunten per la seva casa, s’agafa forta al pal de l’escombra, tanca la boca i corre a refugiar-se a dins per plorar desconsolada.
Ho ha perdut tot i el seu està sent un dol dolorós que prova de gestionar amb l’ajuda dels psicòlegs que estan prestant assistència als afectats de l’emergència. El seu marit, Jorge Valentín Díaz Camacho, de 55 anys, aguanta l’emoció i mostra al seu telèfon les últimes imatges de casa seva. És una bellesa. Pintada de blanc. D’una planta. Amb un preciós jardí de flors molt cuidat i vistes a la vall i a l’oceà. Té una petita piscina, un espai de cent metres per a desenes de paons, gallines guineanes i oques; i un terreny d’uns 3.000 metres on han crescut al seu aire en Sultán, que ja té tretze anys i és sord i borni, en Negro, en Rambo, Yefri el gat i en Valentín un lloro que xiula presumit a la nouvinguda.
Paleta, bomber forestal, corredor dels 75 quilòmetres de la duríssima transvulcània de La Palma, la destrucció el va agafar a l’atur, però amb pràcticament la
hipoteca pagada per viure tranquil. Comparteix els números que la família ha sumat i restat desenes de vegades aquestes últimes dues setmanes. Per sol·licitar l’últim crèdit, el banc va valorar la casa i el terreny en més de 200.000 euros, però en firmar l’assegurança “vaig confondre els conceptes contingut i continent” i va assegurar els béns només per 85.000 euros. “Si resto el que devem d’hipoteca, no ens queden ni 40.000 euros per començar de zero”.
La seva casa era al barri El Paraíso, arrasat per la colada principal. S’emociona recordant aquell diumenge. La nit anterior, el seu fill Aníbal, bomber forestal, va fotografiar la lluna, que era vermella. “Un mal auguri”, va pensar.
Durant el matí següent va notar que “la terra era calenta”. Des del Consistori de Los Pasos els van advertir que havien de preparar una maleta amb el necessari i la van portar a primera hora a casa dels seus sogres a Los Llanos. No va pensar mai que allò aniria a més, fins que el seu fill li va telefonar des de la porta del cementiri de Las Manchas després de veure que el terra es movia com una ona del mar. No va poder ni entrar a deixar unes flors per a una amiga acabada d’enterrar. “Davant seu la terra es va trencar”.
L’Aníbal va trucar al seu pare per advertir-lo que calia sortir corrents. Quan va arribar, la Guàrdia Civil ja era a casa seva ajudant a carregar els tres gossos, el lloro, però no trobaven el gat. “Sense en Yefri no surto”, va advertir el bomber, a qui els guàrdies civils van donar cinc minuts per trobar-lo.
Després d’una primera setmana a casa dels seus sogres i amb els animals al terreny d’un amic, la família va aconseguir la vivenda on són ara, cedida per uns generosos desconeguts a través del pare Alberto Hernández, rector de l’església de Todoque.
I ara què? “Necessitem ajut econòmic per començar de nou” A la vall d’Aridane? L’home s’estremeix. És com si de sobte li entrés por. “No crec que siguem capaços de tornar a viure allà”, reconeix amb pudor. “No sé si podria estar tranquil”. En un altre punt de l’illa? “Ja ho veurem”.
El temor als ulls de Jorge Valentín és ràbia; dolor i impotència en els de l’agricultor Arturo Camacho, de 50 anys. Descendent d’emigrants a Cuba, se li aigualeixen els ulls mentre passeja per la seva finca de plàtans que a l’agost va ser arrasada per l’incendi d’El Paso. Abans que la terra es trenqués al Cumbre Vieja, Camacho havia començat a reconstruir el sistema de reg de la plantació que va destruir el foc. Les plantes, plataneres originàries i descendents d’aquelles primeres que van portar a l’illa els anglesos, van aguantar fortes el foc, però ara estan cobertes de l’arena que a tres quilòmetres escup entre rugits el volcà.
L’erupció a Cumbre Vieja ha posat en perill l’economia de La Palma i ha amenaçat un dels seus principals puntals, la indústria del plàtan. El 2020 l’illa va exportar 144.302 tones d’un producte que tant Arturo Camacho com Diego Acosta, agricultor també, de 48 anys, treballen de manera artesanal defensant la singularitat d’un producte de gust i qualitat única.
“Només ens falta un meteorit i l’arribada a La Palma d’un grup d’extraterrestres”, diu sense riure Acosta en una de les cadires del bar Arepera La Esquina del centre de Tazacorte, punt de trobada de laments de molts dels que ho han perdut tot amb el volcà
Acosta té part de les seves plantacions dins del perímetre de seguretat on només ha pogut accedir una vegada en dues setmanes per obrir l’aixeta de reg que des de fa dos dies va sec perquè el volcà s’ha emportat també el principal canal de reg de la vall. Quant aguanten sense aigua? “Podrien un mes, però patint moltíssim estrès”, lamenta.
Sota la mascareta que només es retira per xarrupar un tallat, Acosta està seriós, emprenyat i indignat. “No vull pidolar. Vull que es respecti la meva feina, que se’m pagui dignament pel meu producte”, reivindica. La lava no ha fet més que encendre la foguera de les calamitats d’un sector que rep poc més de 30 cèntims pel quilo d’un producte que el consumidor pot pagar a la península fins a tres euros.
No gaire lluny, Esther González García aprofita que no plou gaire cendra aquesta tarda per estendre la bugada, sense perdre de vista el volcà. És una de les moltes veïnes de Puerto de Naos desallotjada amb el que duia posat i tot el dia pendent de si els moviments de les colades irrompen a casa seva. Instal·lada amb el seu fill i el seu pare en un apartament cedit, confia a salvar casa seva. Estén llençols blancs en senyal de pau en una guerra contra una natura salvatge que no coneix cap rival.
És el tercer volcà a què sobreviu la seva mare: el San Juan, el Teguise i aquest, “que caldrà batejar”
“Només ens falta un meteorit i l’arribada a La Palma d’un grup d’extraterrestres”, explica seriós Acosta
“No crec que siguem capaços de tornar a viure allà; no sé si podria estar tranquil”, reconeix en Valentín